"La sobirania dels Estats i la Globalització" per Salvador Beltrán

OPINIÓ
Salvador Beltrán, Regidor de Bétera 

Les últimes dècades, aproximadament des dels seixanta, els Estats de dret han anat assumint progressivament avenços de modernitat social en moltes facetes. Moviments impulsats inicialment per minories però assumits progressivament per tots que passen a formar part d’un Estat del Benestar. Així, són patrimoni comú els drets i llibertats, la protecció social, la sanitat universal, l’ecologia, el marc de protecció laboral (cert que amb grans diferències), la pluralitat cultural, els nous rols de la dona (tan injustament marginada), la llibertat d’expressió, la democràcia participativa, i la solidaritat com a valor en alça. Amb totes les reserves podem confirmar l’enorme avanç de les societats.

Tot això en una tensió permanent i lògica entre les diferents forces que intervenen, però dins d’un marc geogràfic i sociològic que han estat els Estats-nació que en exercici de la seva sobirania i impulsats pels moviments socials han promogut els avenços (la “Superestructura” en termes de filosofia política) i han anat incorporant les modificacions legals corresponents.

En paral·lel a aquests avenços s’ha produït un fenomen silenciós i estratègic d’enormes proporcions i transcendència i sobretot de futur: la Globalització.

El planeta es dirigeix inexorablement cap a la mundialització recolzat en una tecnologia que redueix els temps de desplaçaments de les mercaderies, disminueix enormement les distàncies amb l’avió, i anul·la les distàncies i els costos de les operacions de capital i administratives amb la informàtica i les comunicacions en temps real.

Sens dubte la globalització ve dinamitzada pel comerç internacional; que en principi, no té perquè entendre com un element negatiu. Però qui regeix les regles de la Globalització? Aquí radica el nus gordià dels problemes. Les empreses transnacionals cada vegada poderoses marquen el pas sense necessitat de fer soroll; sense discursos, ni establir una ideologia política, silents, discretes, hiperactives; manejant fils concrets, buscant refugis fiscals, legals, i localitzacions sense normes laborals. Les Transnacionals no les necessiten, i no les volen; com no vol el lleó que a la selva hi hagi més llei que la del més fort. La selva del comerç internacional no té regles i les poques que queden s’enfronten a un poder immens; moltes d’aquestes corporacions manegen més diners que el pressupost de molts països.

Però aquest model global, no només afecta el comerç internacional com en primera instància podria semblar. Quan un Estat-nació de dret tracta d’establir les seues normes econòmiques i de convivència ja no pot decidir segons la seva ideologia exclusivament. Per exemple en protecció laboral, perquè la deslocalització fa migrar el treball a la recerca de paradisos laborals sense regular. Ha de equilibrar una protecció social a les possibilitats reals de finançament per no elevar els impostos i centrifugar l’activitat econòmica per augment de costos. La visió ecològica, la sanitat universal i les realitats culturals ja tenen un marc universal (o almenys europeu). Els fenòmens de migració no poden ser resolts totalment eliminant fronteres o tancant, el problema és molt més complex i internacionalment vinculat.

La paraula clau d’aquesta realitat és la “Complexitat” de les solucions. Tracte d’assenyalar en aquestes lletres la relativa impotència dels Estats per solucionar els seus problemes perquè la seva sobirania està minvada i ho estarà cada any més.

Mentrestant, la selva del marc internacional es fa amb les regnes de les decisions. I el seu únic argument moral és la legitimitat universalment acceptada que la empreses tenen com a objectiu el “benefici propi”. Enfront de la legitimitat dels Estats treballant per la solidaritat social i democràtica, el benefici propi. Bens contra lleons.
M’agradaria assenyalar que, en opinió de molts, aquest món global (Globalització) no és dolent en si mateix. Es considera irreversible, i és indesitjable una autarquia o aïllament. Però cal domesticar la bèstia. Si el futur ho escriuen les empreses transnacionals com va sent la norma per ara, l’eix del món real serà el “benefici” i no l’individu. Pot ser un “mal menor” acceptar l’egoisme empresarial com a motor (la mà invisible d’Adam Smith) però podem aprofitar la seva egoista energia i girar-la cap a l’interès i el control públic, polític i ciutadà dels ressorts socials. Cal la política més que mai (encara que no està de moda).

Finalment, vull emfatitzar l’enorme paradoxa que suposa que moviments polítics extrems (Trump o Le Pen), defensors a ultrança de la llibertat absoluta de mercat i que “guanyi el més fort”, ara conscients dels problemes generats per aquest capitalisme salvatge (sensibles ells, només en aspectes relacionats amb l’emigració) proposen com a solució “el proteccionisme”, el tancament de frontera