Opinió

Vicente Sorlí 2Vicent Sorlí, Vicesecretari General Comissió Ejecutiva Local PSPV-PSOE de Bétera
Això va anar i era, un ocell que tenia forma de llibre, o un llibre amb l’esperit d’un ocell que pretenia quedar-se una temporada en un d’eixos llocs on els llibres de diferents formes i esperits són acariciats, llegits i comentats.
Volant i volant, entre la mar i la muntanya, va divisar un poble que des de l’aire li semblà un lloc tranquil i presagià que allí trobaria el que buscava.
–      On pregunté –  pensà l’ocell que tenia forma de llibre.
De sobte, es va topetar amb un castell, que realment pareixia un castell. A la parra que hi havia en una de les terrasses,  es va trobar amb un teuladí, solitari i prim .
–      Teuladí, tu saps on descansen els llibres que tenen  l’esperit d’un ocell?
El teuladí, acostant-se poc a poc, li va piular que feia temps  una oroneta li havia comentat que dins del castell  hi havia una habitació molt gran plena de llibres. Però feia molt de temps d’això.
–      I què puc fer? A qui puc preguntar?
–      Deuries parlar amb les cotorres, eixes ho saben tot. – li va respondre el teuladí.
No esperà molta estona a la parra en companyia del teuladí, quan de sobte passaren cotorrejant dos cotorres. L’ocell que tenia forma de llibre, es va acomiadar del seu amic i va seguir a la parella de pardals. Volant darrere d’elles, va arribar a uns pins als afores del poble, que feien ombra a una casa, gran i bonica, amb una torre, rodejada per  jardins. Per un moment el llibre amb l’esperit d’un ocell, pensà que finalment havia trobat el lloc que buscava, però les cotorres el van desil·lusionar quan li  van dir que a la casa sols entraven i exien dones, i que elles no sabien res, ni de llibres ni d’esperits.  Aleshores, una cotorra que pareixia una cotorra però que no ho era, li va nomenar que cap a la mar, allà on acaba el poble, molt lluny, hi havia un colomer molt gran de colors marrons i que dins hi havien  llibres de tots els tamanys.
L’ocell que tenia forma de llibre, va trobar el colomer, i per una finestra mig oberta entrà a una sala plena de llibres, allí ningú deia res, ningú es va alegrar de la seua visita, l’avorriment era tan gran que les lletres caien de les pàgines,  per les prestatgeries  al pis, com si foren  floquets de neu, l’únic alegre eren les cançonetes que uns xiquets menuts cantaven.
Definitivament era el lloc que buscava, però no el que esperava trobar, pensà tristament  el llibre amb l’esperit d’un ocell.
Després de tres dies sense que ningú li fera cas, vent la caiguda de les lletres i escoltant les mateixes cançonetes dels xiquets i xiquetes, va decidir anar-se’n. Ell, l’ocell que tenia forma de llibre, era un lluitador i pensava que algun dia trobaria eixe lloc tan desitjat, on ells llibres foren acariciats, llegits, treballats i somiats.
Volant cap a la serra, travessà una lloma i per un moment, li va paréixer vore que en un del braços de la creu de pedra que coronava el cim,  una urraca que pareixia una gavina o una gavina que pareixia una urraca,  que al seu pas, estengué  les  ales deixant vore la  lluentor  blanca i negra de les seues plomes, alhora que emetia un grall discordant, aspre i gens melodiós: “ chak-ak-ak-ak-ak-ak…..”
 

Imprimir article
Comenta aquesta notícia

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *

He llegit i accepte la política de privacitat i lavís legal

Post comment