OPINIÓ
Vicent El Marqués, estàtua i veí de Bétera
Conforme avança el mes d’agost i tenim més prop les festes de la Mare de Déu, les festes del poble, em venen al cap un muntó de records, massa records, senyal inequívoc de que un es va fent major, però sens dubte records que serveixen per traure’m un somriure, i també per a veure com s’ha ana t modificant la nostra festa, la forma de viure-la, això sí, sense perdre les seues claus tradicionals que la fan singular.
Tinc records clars, de sent un xiquet, no se si amb cinc o sis anys, eixos dies d’estiu, que passàvem completament en el carrer, (vivia a un carrer -sense pràctricament trànsit-, i a les mares lis costava molt fer-nos entrar en casa) i com els primers dies del mes d’agost, la rutina diaria de la gent del carrer, es veia modificada. Aixì, era normal veure les dones preparar les cases per la festa, molts emblanquinaven la frontera, algo que no entenia, si anaven fer la coetà? Coetà que llavors encara era per tots els carrers del poble, records de les neteges generals de les cases, que en aquells moments romanien obertes de bat a bat, em ve al cap com s’afanyava la tia Consuelito que sols parava per raonar un poc amb Rosa o per saludar a la tia Lola.
Records de sopars de veïnat a la fresca, que encara que en el carrer no haguera majoral o obrera, sempre posàvem gallardets, i era l’excusa perfecta per fer festa, inclús alguns anys el vam adornar per participar al concurs de carrers, crec que el guanyar premi era el de menys, el que importava era la germanor veinal, i la inmensa confraternitat que allí es vivia.
Encara tinc molt present eixes vesprades que es feien les orelletes, crec que hi havia un torn i cada any era a una casa, allí estavem nosaltres preparats per a extraviar alguna orelleta i si podia ser una coca fina, quines vesprades de veinatge, de col·laboració, no faltaven cançons i molt de palique, recorde que tampoc faltava la misteleta, a nosaltres ens feia gràcia vore a les iaies i mares, beure mistela i escoltar-les riure, xarrar, cantar, això sí sense llevar les mans de la faena. Ens quedavem absorts mirant aquell traginar.
Altre dels records que tinc molt present, com si fóra ara, es veure a la meua iaia, netejar la frontera, dies abans emblanquinada, el matí del dia 16, mentres comentava amb la veina: “ma que ahir tiraren coets” amb un somriure que li anava d´orella a orella. Arruixaven el carrer, agranaven i frotaven amb ganes la frontera, a un costat el poal i el “cepillo” a la ma.
Rècords també de la primera camisa de flors, o de com ens obligava la mare tots els anys a fer-se la foto amb l’obrera de torn. Records del primer any que vam dur cosiet, que la alfàbega era de les menudes, però vos puc assegurar que l’empeny que ficavem per dur-la com toca era d´autèntics professionals.
Records d’anar a la fira, sempre pujava a la “ola” i no feiem mai cas dels consells dels majors que ens dien que no pujarem al “rulo” que acabariem marejats , després vinga un artefacte nou “l’olla del dimoni” que va ser tota una revolució, la xicalla de la meua edat sempre estavem pendents de quina atracció duria Mario, per acompanyar a l´aranya que en aquells moments encara no tènia l’adjectiu de “boja”, rècords de nits de varietats en aquelles cadires de fusta,que ma que eren incomodes, quan l´escenari encara era a l´altra banda de l´albereda, a l´altura de ca Anglés. Escenari pel que van passar els mes granat de cada moment, Massiel, Juan Pardo, Lola Flores, Ana Belen,Bertin Osborne, Paloma San Basilio…
Fent memoria també del horts de les alfabegues, em venen tres diferents al cap, especials records de quan l´hort estava al carrer Gascon Sirera, i del tio Manolo “El Morquero” i com paraven les alfàbegues davant de sa casa per regar-les.
Com no, records de la primera “pisarreta” i la primera femelleta, de com de il·lusionats estàvem aquella primera nit que ens deixaren eixir a tirar coets a la porta de casa, això si baix l’atempta mirada del pares, i d’exia mescla de nervis i por, que conforme avançava la nit es va anar transformant en passió per la pólvora.
Records d’abraçades emocionades dels pares als fills que tornaven a casa per festes, després d´haver estat molt mesos fora per treballar o estudiar. Eixes abraçades que encara hui es produixen, esperant que els nostres joves tinguen futur al país.
L’altre dia amb el llibre dels majorals a les mans vaig repassar el reportage que parla de les obreres, on nomenen les que han sigut cada any, em vaig donar que massa arrere tirava i coneixia i recordava. I no em vaig ficar nostàlgic, al contrari sempre amb el somriure, tot això és part de la història del meu poble, de la meua vida.
Records en definitiva, que són essència dels meus sentiments, records que sense dubte tots tenim i que ens fan estimar la nostra festa.
Records que espere que cada volta siguen més.
Ara a punt de començar les festes volia recordar. I desitjar-vos a tots que gaudiu de unes bones festes de la Mare de Deu d´Agost.
¡Consigue gratis una tablet!. Accede aquí al cupón de tu Tablet.