Don Vicent Font: un retor obert, senzill, planer i de poble

Don Vicent Font és el nou rector de l’Església de la Puríssima Concepció de Bétera, porta al poble des del 19 de juliol però en poques setmanes s’ha fet bastant popular gràcies de la seua proximitat, les seues homilies sinceres i en valencià i el seu bon humor. Té 42 anys, és natural de Gata, un pobre de la Marina Alta, i es va ordenar al 2001. La seua primera parada ja com retor va ser a Barxeta, una localitat molt propera a Xàtiva, i després es va traslladar a Perú on ha estat 9 anys al nord del Lima. D’allí és d’on ve, directament de treballar per l’educació dels més joves.

Don Vicent no ha dubtat ni un moment a rebre Betera.com al seu despatx. El vam cridar i ràpidament va quadrar la seua agenda per conversar amb nosaltres llargament, encara que això sí, no sense interrupcions ja que per la casa abadia de Bétera passen cada dia molts veïns que s’aguaiten a les seus finestres, criden al timbre, demanen informació, consell o es donen a conèixer. Un anar i vindre de veïns als quals el nou rector atén encantat.

Pregunta: Com l’ha rebut el poble de Béterá

Resposta: Molt bé la veritat, la meua arribada va coincidir amb les Festes d’Agost, són dies en què la gent està pel carrer i això m’ha permès entropessar amb més gent, parlar amb els veïns, presentar-me. D’entrada estic molt content, m’he sentit molt acollit, la gent és molt carinyosa amb mi i l’únic que puc dir és que estic content i agraït de com m’han rebut.

P: S’està acostant la gent, els feligresos a conèixer-lo personalment?

R: Sí, sí. Després de les festes la gent se’n va anar de vacances però ara ja han tornat i no només s’acosten els feligresos sinó la gent en general ve i es dóna a conèixer. Els veïns em paren pel carrer, em saluden i m’ofereixen sa casa. M’he trobat amb gent molt oberta i hospitalària.

P: La seua arribada a la parròquia va coincidir amb la decisió del nou equip de govern de no participar com a corporació municipal en els actes religiosos de les festes, què li sembla esta decisió?

R: El primer dia que vaig parlar amb l’alcaldessa ella  em va comentar la decisió que havien pres i per altra banda alguns veïns van vindre a preguntar o a dir-me que no estaven d’acord amb la decisió. Jo a uns i als altres els he dit que és un tema de l’Ajuntament i que a mi com a retor crec que no em toca entrar a dir que és el que han de fer i el que no. Sincerament tant els que defensen que s’ha d’anar a les processons com els que pensen que no, crec que tenen un enfoque sobre la qüestió equivocat, però jo no tinc cap problema i la relació amb l’Ajuntament és molt cordial. M’han acollit de forma meravellosa, tots els regidors d’un i d’altre partit han estat molt carinyosos amb mi i m’han mostrat la seua col·laboració.

P: Què ha volgut dir amb allò de que que l’enfoque sobre la polèmica és equivocat?

R: Des del meu punt de vista l’enfocament és equivocat sobre este tema com sobre tants altres que fan referència a la relació entre Església i Estat. La laïcitat de les institucions públiques no té perquè significar una marginació de l’Església i de la comunitat catòlica d’un poble. Però al mateix temps si que diré que ha d’haver una separació entre les dos institucions i que cada un ha de tenir un camp on actuar. L’Església ha d’entendre quina és la seua missió dins d’una societat democràtica però també cal recordar que vivim dins d’una societat de tradició cristina i de vegades a la gent se li oblida.

Hi ha una frase típica que diu alguna cosa així com que a Espanya tots anem amb el ciri a la mà: uns amb el ciri encès i altres amb el ciri a la mà per pegar-li al retor. Hem de vèncer esta esquizofrènia. Sembla que ens costa de superar i entendre que  no podem entendre res de la nostra cultura actual, tampoc les festes, sense la tradició cristiana.

P: S’ha fet prou conegut en poc temps pels seus sermons en valencià…

R: Del tema dels sermons en valencià em fa pena i gràcia segons ho mire, ja que realment només he fet quatre o cinc sermons en la nostra llengua que sí que és veritat han coincidit amb la missa del dia de la Mare de Déu de l’Assumpció i en algun soterrar en què els familiars eren d’ací. Per això dic que em fa pena, perquè lo normal és que en un poble valencianoparlant com és Bétera lo estrany hauria de ser el contrari. Jo pense en valencià i per això m’expresse millor en valencià i em dol que l’Església siga l’única institució en què l’ús de la llengua de la gent quede relegat. No és lògic que la gent parle una llengua i que quan travesse la portes de l’església haja de parlar una altra. Déu és el meu pare i no he de parlar-li en un idioma diferent al que li parle al meu pare o la meua mare.

M’agradaria realitzar les misses en valencià però crec que no és paper del retor decidir estes coses. M’agradaria que siga la comunitat qui demane l’ús del seu idioma i vullga per als seus xiquets que en el catecisme se’ls ensenye a dirigir-se a Déu en el mateix idioma que parlen a sa casa. Si es plantegés veuríem quina és la manera que ningú se senta exclòs. Però insistisc, el meu treball no és discutir sobre els idiomes sinó anunciar l’amor de Déu i ser instrument perquè les persones puguen ser consolades, animades o acompanyades quan ho necessiten en la llengua que cadascú ho senta.

P: També s’ha estès entre els veïns que els seus sermons són propers… 

R: No sé com eren abans, jo només puc dir que al poc de ser ordenat em van convidar a predicar un dia a un poble proper d’ on estava i després de la missa unes dones es van acostar i em van dir: Don Vicent ens ha agradat molt la seua homilia perquè ha sigur molt senzilla i plana, al que jo els vaig respondre:  és que no done per a més.

Jo sóc de poble, m’he criat en un poble i els meus amics són de poble pel que supose que això és el que dóna la imatge de proximitat. M’he criat al bar dels meus pares, jugant baix les taules dels homes que feien la partideta al dòmino. Sempre m’he sentit orgullós i content del meu poble, mai m’he sentit avergonyit tot el contrari, el poble com més xicotet millor perquè crec que les relacions humanes s’expressen més clarament.

P: S’ha fet popular en molt poc temps, no és així?

R: M’he fet popular ràpid per arribar en plenes festes i a més Pep Gimeno, que va vindre a cantar el primer dia, és molt amic meu i en l’actuació va fer referència al retor i això va ser la presentació pública definitiva. Qualsevol publicista ho hagués contractat però lo meu va ser casualitat.

P: Com és el dia a dia de Don Vicent a Béterá

R: De moment estic aterrant i coneixent. M’alce sobre les 7:30 rese les meus oracions en el que considere és un ratet de diàleg amb el nostre senyor, atenc al que em demana per a l’església que se m’ha encomanat, rese per la meua família i per la gent del Perú. Sobre les 9:00 és fàcil veurem en algun bar fent-me un cafè i després prepare les activitats del dia que tinga a l’agenda. També vaig a l’escola, a València o a visitar malalts.  Cap al migdia dine  i faig una ratet de siesta com “Déu mana”.  Després prerpare la vesprada i a partir de les 16:30 comence a rebre gent. Hem tingut també batejos per als que m’agrada que la prepació siga amb els pares a sa si tenen a bé deixar-me entrar. També done dues vegades a la setmana missa a l’ermita de Torre En Conill i en residències d’ancians. A la nit sempre tinc missa i reunió amb alguns dels grups.

P: Quins objectius s’ha marcat?

R: Sóc molt impulsiu, m’agrada l’activitat però m’he proposat anar a poc a poc i crec que este és un any per apreder de la gent d’ací. M’agradaria anar veient quina és la voluntat de Déu per a Bétera seguint al Papa Francesc. Vull fonamentalment apropar l’Església als veïns, que vegen les finestres obertes de ma casa i que siga qui siga i es troben en la situació en què es troben si pensen que anar a l’església pot ajudar troben la porta oberta.

Un altre objectiu més concret és el Perú ja que seguisc sent el responsable del col·legi per a xiquets sense recursos que vam fundar fa 6 anys en què hi ha 460 estudiants ara mateix. Són menors de les famílies més desfavorides i jo seguisc sent el responsable ja que el col·legi es manté gràcies a les persones que em coneixen a mi. Vull implicar els col·legis i a la parròquia perquè coneguen la realitat que es viu allà. Serà bo per recaptar fons però també perquè la gent d’ací s’implique i fins i tot puguen vindre en mi una vegada a l’any de voluntaris a conèixer una altra realitat.

P: Què li diria a quella gent que està pensant a tornar a acostar-se a l’Església aprofitant el canvi a Béterá

R: Jo el que els diria és que la casa la tenen oberta, que vinguen quan vullguen. Si ells pensen que Jesucrist els pot ajudar en alguna cosa doncs que vinguen i que em diguen i em traslladen el que necessiten. Jo estic esperant que l’Esperit Sant em diga el que necessita Bétera i la seua parròquia, però no m’ho dirà cridant per telèfon ni enviant un colom, m’ho dirà a través de les persones.