Amparo Ramon és una de les dos obreres casades de 2016. La seua família és una d’aquelles de Bétera en què les dones porten l’obreraje a la sang, ella mateixa va ser Obrera fadrina en 1980 quan tan sols tenia 20 anys i també ho ha sigut la seua fillastra Natalia i la seua filla Amparo.
Esta dona beterana confessa que mai s’ha perdut un 15 d’agost des que va néixer i que està exultant per haver rebut la “bolleta” als 54 anys, “jo crec que la que ha d’estar bonica i espectacular és l’obrera fadrina, jo he d’aportar a la festa experiència, elegància i saber estar. El meu objectiu: acompanyar a Sandra i també a Andrea, com es feia abans quan no es diferenciava tant per parelles”.
Diu que el dia 22 d’agost quan la xaranga va arribar al bulevard es va quedar molt parada, “no m’ho esperava, ja li havia passat pàgina a este tema. La meua germana em va preguntar dos dies abans si volia ser però li vaig dir que jo no anava a demanar-li a ningú que em tragueren, però que si em portaven la bolleta la agafaria. No puc dir que no, impossible, forma part de la meua vida i de la meua història”. El seu marit Rafa ho havia arreglat tot i no va fer falta preguntar-li si estava d’acord, “ell vindrà a tot el que jo li diga que ha de venir i no es ficarà en res que no haja, perquè el meu marit és discreció pura. Junts hem viscut dos festes en quatre anys i sabem com funciona. Està molt content.”, afirma Amparo Ramon.
Amparo afirma que s’ha entès de meravella amb Amparo Ferrera, l’altra Obrera casada, “les dos ens hem posat d’acord ràpidament en el nombre de vestits que portarem, quatre, ja que al matí anirem a falda i camisa com han fet les obreres d’enguany. La meua opinió és que cal ajustar-se als temps en què vivim i deixar de malgastar ja que sinó acabarem per no tindre obreres”.
Amparo ho té clar, no vol ser protagonista, vol que totes les mirades siguen per les obreres joves, “jo vull estar en un segon terme i que Sandra vaja per davant de mi. Jo he sigut obrera fadrina i tinc clara quina és la diferència. Vull assumir el paper de mare, com es feia antigament, quan hi havia obreres fadrines i clavariesses de la Mare de Déu d’Agost”.
Recorda el 15 d’agost de 1980 com el dia més bonic de la seua vida, “era una il·lusió tan gran fer la rodà que em va passar volant el matí, recorde veure el campanar i posar-me a plorar perquè sabia que s’havia acabat i així li ho he transmès als meues xiquetes: la rodà se fa una vegada en la vida i no ho tornareu a viure mai més. Eixe dia el poble està borratxo d’alegria, de festa. Tot el món està content”.
Amparo serà obrera casada un dels anys en què la festes han estat en perill per la falta de majorals, “em sent molt afortunada i crec que això va a fer la festa més especial. És una quadrilla de tios que està molt per treballar i per fer-ho el millor que puguen. Ens porten en bandeja, tenim grup de “WhatsApp” pel qual parlem cada dia. Crec que #salvemlafesta serà un grup molt bonic. Han sigut capaços de organitzar-se i treure el barracó en una setmana i només per això sé que trauran la festa endavant el millor que puguen, sabent en les circumstàncies en què ens trobem”.
Quatre vestits
Les obreres casades han quedat en fer-se quatre vestits principals per a la Nit de San Valentí, la nit de la piscina, la presentació i el vestit negre, les fadrines ademés es faran el de obreres. Ella en qüestió de vestuari té clara la seua edat, el que li agrada i el que és adequat, “m’agradaria estar amb estil, elegant i a l’altura de les circustàncies”.
A la pregunta de si sent responsabilitat pel càrrec afirma que sí, “tot i l’experiència que tinc encara em pare a pensar i em dic a mi mateixa que ho he de fer bé, mire bé els vestits per anar adequada, també vull ser capaç de generar harmonia entre tots nosaltres”.
Com no podia ser d’una altra manera cada dia eixirà de la casa de la seua mare en plena Albereda, “només la nit de Sant Valentí eixiré del bulevard, la resta de casa de ma mare ja que és el lloc ideal: ningú diu res, a ningú li molesta, m’he criat allí i encara queda molta gent major que té il·lusió per viure-ho. El veïnat és molt important per a la festa, hi ha cases en què viu gent des de fa quatre generacions”.
Per acabar li hem preguntat que espera d’enguany, al que ràpidament ens ha amb un “espere ser molt feliç i fer molt feliç a tots els que estiguen al meu costat, a tots, però sobretot a les obreres i els majorals. Vull fer una família i mantenir-la com mantinc la de l’any 80”.