marques-betera-tallat1OPINIÓ

Vicent el Marqués, estàtua i veí de Bétera

Ja fa uns mesos que no escric cap “intent” d’article d’opinió, les raons diverses: no avorrir al lectors –en l’última meitat de l’any passat hi havia opinat massa-, no entrar en fangars, o simplement reduir les meus opinions als 140 caracters de Twitter, i així fer bona la dita de “qui menys parla menys erra”. Però he de confessar que este plantejament finalment no ha acabat de ser cert, perquè continue errant, em continue ficant en fangars i supose que avorrisc igual. I mira, que hi ha hagut ocasions i temes dels que opinar, però que sempre per una raó o altra ho he deixat de costat.

Podia haver raonat del “cas taula”, però que dir, si hi han silencis que ho diuen tot, silencis i, clar, també Maria José Alcón per telèfon.

Al seu moment i en eixir publicats els noms dels investigats, vaig fer referencia a les xarxes socials, i vaig tindre resposta contundent respecte de l’honorabilitat d’aquells que havien nomenat com investigats,  vaig retirar el que havia dit, no per res, sols per no crear un perjui gratuït, a alguna de les persones nomenades, per al cas que no fóra certa la informació.

Encara que amb el temps els noms dels investigats són el mateixos, i s’han tornat a publicar en premsa i com no podia ser d’altra forma, els silencis són també els mateixos. En tot cas no per quotidià deixa de sorprendre la impunibilitat amb la que actuaven aquells que diuen eren molt honorables.

Podia haver escrit dels intents per fer govern a l’Estat. De com els liders polítics continuen sense entendre el missatge dels ciutadans expressat a les urnes, de com uns i altres es van tirant la culpa d’açò i l’altre, mentres el rellotge corre i albira que l’esperança de canvi, tornarà a quedar en això, una mera quimera que es va difuminant mentres van passant el dies fins apurar eixa data fatídica del dos de maig.

 I podia haver reflexionat, de com els ciutadans resignats tornarem a ser cridats a dir el que pensem, i el que pensem és tan senzill com que volem un govern que faça política pensant en nosaltres i no pensant en els de sempre, que volem treball, oportunitats, sanitat, educació, igualtat, que volem que esta estafa que han denominat crisi, deixem de pagar-la els de sempre.

Que els valencians volem ser reconeguts dignament per l’Estat, tindre un finançament just, i que volem “ser” que fa temps que “no som”. I es que per nosaltres dóna igual el 20-D o el 26-J, continuarem pensant el mateix.

O podia haver escrit respecte al que va dir el Ministre Montoro, tirant-nos la culpa del dèficit, entre altres, als valencians, haguera escrit per dir-li que no, que els valencians no som culpables del lladrocini i mal govern al que hem estat sotmessos els últims vint anys, però ves que  açò, no haguera sigut cert, ja que els valencians, donaven majories absolutes al seu partit, segurament per falta d’informació, perque la nostra RTVV estava segrestada, i sols ens contava falses bondats, una radio i televisió pública que la van matar abans que puguera donar informació objectiva i plural, es van avançar als temps que venien i volgueren apagar qualsevol altaveu que denunciara que havia passat. En definitiva li haguera dit al Sr. Montoro, que els valencians estem cansats d’estar situats al mapa de la corrupció. Però fixe’s vosté que parlar d’açò, de com des de Madrid ens menyspreuen cada volta em produeix més peresa.

Podia haver parlat de tot el que s’ha dit respecte de la decisió de l’ajuntament de no mantindre vigent l’acord per que els escolars locals visiten l’OTAN.

De la quantitat d’insults rebuts i de la falta de sensibilitat mostrada, quan vaig tindre la idea de ficar-me al lloc d’una mare d’una alumna de primaria, per intentar explicar que no m’agradaria que la meua filla anara d’excursió a la base militar, i per això vaig rebre moltes contestacions, entre elles, la que em va fer el diputat de C’s d. Toni Subiela, el passat dos d’abril per mitjà deTwitter, on em deia que era un “jo era defensor d’etarres i yihadistes”, vaja per dir que vull que s’eduque des de la Pau, s’acusa del contrari, probres arguments dels que no solen utilitzar-los. Això sí em va produir calfred, però sobretot ràbia i indignació em va produir la contestación del diputat, per vindre un representant dels valencians i que aspira a ser govern. Clar, fa les seues afirmacions emparat per l´”estatus” que li ofereix el seu carrec representatiu,

Podia haver parlat de la gran quantitat de carrers, camins que han sigut arreglats al poble, de les jornades d’ocupació, del reglament de participació ciutadana, de la democratització dels serveis socials locals,  de la reforma dels parcs infantils… però també hi hauria qui m’acusaria de falta d’objectivitat,i ho fareine sense tindre en compte les vegades que recrimine l’excesiva prudència de l’actual govern local.

Un homenatge necessari 

I així per fí vaig aplegar a un assumpte del que mereixia parlar, i parlar bona cosa, un fet local, d’eixos que et fan sentir-te orgullós del teu poble.

republicanos betera 1 BNEra un cinc d’abril al voltant de les huit de la vesprada i el lloc on es va produir el saló de plens del Castell, on es feia justicia, amb un reconeiximent que hi havia tardat massa, que no s’havia fet ni a finals dels 70, ni als 80, ni als 90, ni en el que duiem de nou segle.

Massa havien tardat els governants del municipi, i això que els havíem tingut de distint signe i condició en retre este homenatge, a 25 veins de Bétera, que van ser assassinats pel franquisme, per defendre les llibertats i la democràcia, 25 persones que mai havien sigut oblidades, perque els seus havien fet que la seua memòria continuara intacta, que havien anat transmetent al llarg de temps de mares a fills, d’eixos fills als  respectius el que l´havia passat al seu familiar, com el mataren a Lliria o Paterna, o com havia mort a un camp de concentració nazi.

Histories contades mil voltes i sempre amb eixe regust de la ràbia i la impotència, que ara i després d’este homenatge, seran contades altre mil voltes i més si cap, però que acabaran el relat de forma diferent, explicant que per fi un 5 d’abril de 2016, el seu poble els va donar un reconeiximent que mereixien, un reconeiximent necessari, un reconeiximent que fa que el nostre poble recupere l’essència de sentir-se poble.

Després que el Secretari llegira un a un els noms dels assassinats, del seu estat civil, ocupació, carrec, data i lloc de la mort, els presents van trencar el silenci en que s’havia seguit la lectura amb un gran aplaudiment d’eixos que mai s’obliden, un aplaudiment precisament per no oblidar als lluitadors que rebien homenatge. Un aplaudiment que es fondre amb les llàgrimes i satisfacció entre familiars i presents i que van omplir de dignitat el saló de plens del Castell.

He de dir que fa un anys arrere, i tal i com m’han informat, l’Ateneu de Bétera, ja hi hi havia realizat el seu homenatge. Sí l’Ateneu, que durant els últims anys ha sigut referent en molts aspectes al municipi, sobretot en sacsejar la nostra consciencia com a poble que som i vol ser. Ateneu que també mereix un homenatge i la màxima consideració.

Acte este que no tindrà cap incidència en la gestió ordinària i diària del municipi, que no farà millor o pitjor la gestió del govern, però un acte, un homenatge, un gest que ens fa tornar a ser poble.

 
 
 
 

Imprimir article

Comente esta notícia en el nostre fòrum polsant ací.

0 Comments

  1. He tingut un oblit important, involuntari, de fet alhora de pensar l´article tenia clar que era necessari reconeixer la seua faena, em refereisc a d. Jorge Alonso Berzosa, pel seu treball en benefici de la memoria del nostre poble, i que tant ha contribuit en l´homenatge que s´ha fet als 25 lluitadors.
    Gràcies per tot d. Jorge.

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *

He llegit i accepte la política de privacitat i lavís legal

Post comment