Opinió

marques-betera-tallat1OPINIÓ
Vicent el Marqués, estàtua i veí de Bétera

Ja feia una estona que estava allí sentat a un dels banquets de La Glorieta, amb la mirada nostálgica. Jo el veia i pensava per a mi: “cada volta van queden menys tertulians”. Em refereix a eixos veïns que gaudeixen de raonar a la plaça, que xarren de tot i que opinen amb gran respecte sobre açò i allò. Després d’hores xarrant se’n va cadascú pel seus costat amb la satisfacció de no haver-se deixat convèncer i un breu comiat: “demà ens vorem” i sempre hi ha algú que respon “ja vorem tinc coses que fer”.

Mentres pense tot açò ell continua allí, el mire i em dic que cada volta són menys. Allí continua assegut, com si tot el que passa al seu voltant no anara amb ell, ves a saber realment que pensarà. Finalment s’alça, les mans entrellaçades per darrere l’esquena, camina amb lentitud, com aquell que ja no té presa, que ja ha fet la seua faena, com aquell que es sabedor que ara els toca a uns altres moure el món.

Aplega a l’altura, on jo em trobe, i sense arribar a parar el seu pas lent deixa caure amb un somriure de complicitat: “ara vos toca a vosaltres guanyar el carrer i ocupar les places”.  Ho diu sense esperar resposta, sense parar, sabia el que volia dir, i ho ha dit, ho ha fet sense donar més importància a les seues paraules, que han sonat tan importants.

I la veritat que em fa pensar en el que ha sigut el nostre poble, un poble que amb el pas del temps, pareix que ja no hi és, i pense en quan deixarem enrere la nostra forma de viure el poble i de compartir raonaments.

Abans fèiem vida al carrer des de juny. Quan es feia poqueta nit els carrers de Bétera s’omplien de vida i veïnat. Les cadires de fusta i cordell i les “mecedores” ocupaven l’espai. Més tard ja començarem a vore cadires plegables, era habitual eixir a la fresca, clar no hi havia tants vehicles -ni circulant, ni aparcats-, recorde que en molts carrers, l’únic que hi havia aparcat era un carro. També és cert que la televisió, no tenia encara eixe poder d’anul.lar les relacions personals.

I allí que eixien veïns i veïnes, i raonaven de les coses més diverses, de si a fulano li ha passat açò, o si la filla de mengana es va a casar… de si havien anat a comprar a ca Eliseta, o si demà havien de fer tal cosa, era també lloc d’informació, en aquells temps sense Televisió Valenciana (mira per on, com ara) sense Internet, i sense globalització, cal vore com corrien les noticies, i moltes voltes a la fresca, en el carrer, es contaven i debatien, les coses del poble, de la capital i del món.

Mentres, la xicalla jugava sense parar molta atenció al que parlaven els majors, era habitual que fent-se hora de sopar s’anaren sumant a eixa reunió els homens, que venien del Montes, del Talento o del Baixet, la majoria no emprava cadira, es solien seure en la vorera i raonaven de la faena, del camp i en algunes ocasions s’atrevien a parlar de política. Quant de temps havien hagut de callar el que pensaven al respecte, i encara quan raonaven ho feien amb certa prudència.

Hui he tornat a recordar, pense que mai teniem que haver-hi deixat el carrer, el carrer fa poble, però sobretot és lloc de dialeg, de suma de voluntats, de reivindicació.

Segurament, mai hauríem d’haver deixat el carrer, això ens hagués fet menys manipulables.  Si mai haguerem deixat de raonar en els veïns, no ens hagueren tingut tan enganyats. Segurament si haguerem compartit més nits a la llum de la pereta al carrer, mai hagueren aconseguit silenciar la nostra voluntat.

Al dia següent vaig tornar a vore a l’home, sentat al mateix banquet de La Glorieta, es va alçar i abans que digués res li vaig contestar: “guanyarem els carrers i les places, i guanyarem les institucions, guanyarem a les urnes, guanyarem el poble i el país”.

Un somriure al rostre i amb la seua mirada clavada en mi em va contestar amb un simple “vos ha costat compendre-ho, ara no falleu”.

Imprimir article
Comenta aquesta notícia

0 Comments

  1. “guanyarem els carrers i les places, i guanyarem les institucions, guanyarem a les urnes, guanyarem el poble i el país”
    .Resulta cridaner que tot un senyor marques diga aquestes coses, tal vegada deuria canviar de personatge, per exemple el lleó, encara que açò si, es veuria obligat a baixar del cadafal.

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *

He llegit i accepte la política de privacitat i lavís legal

Post comment