L'art de fer orelletes a un corral de Bétera

A les 10 en punt és la cita d’enguany. A poc a poc les dones van acudint al corral de la tia Amparo per fer les tradicionals “orelletes”. En esta casa hi ha una obrera casada, Amparo Ramón, i la tradició mana que en vespres de festa cal fer el dolç més autèntic del poble.

Cada dona sembla tindre una funció ben definida: mentre una prepara l’oli, l’altra posa el llençol a la taula, una altra prepara la massa i la de més enllà estén la farina. El treball és en cadena i per això totes han d’estar al seu lloc i fer el seu treball a bon ritme, doncs hi ha que fer un centenar d’orelletes abans del migdia.

El curiós d’este corral és que la que ha fet la massa va i resulta que és forastera. A Lola la de Benaguasil tot el món la coneix com Lola “la del marquès” i la tia del seu marit, Fina “la campanera” va ser qui li va ensenyar fa més de trenta anys a fer la pasta. Des de llavors s’ha convertit en tota una experta.

Ella i la seua ajudant Llum, la germana de l’obrera, ens expliquen encantades la recepta amb secrets i tot: una dotzena d’ous, un got d’anís, un got d’aigua i un quilo i mig de farina. La clau és pastar-la bé “fins que la massa diga”. És molt important que la pasta de les orelletes estiga ben estirada i fina, rodoneta i sense forats. També l’oli ha d’estar molt calent per fregir. Cal tindre paciència i res de pressa perquè isquen boniques.

L’eina de cuina principal és la canya. La canya s’utilitza com a rodillo i també per a fregir: amb la canya fina es fa la forma, mentre que amb la més grossa es va girant dins l’oli l’orelleta.

I tot mentre totes les dones, de totes les edats, parlen sense parar del menú del sopar de la piscina, dels vestits de les obreres, de si estan fent règim, de si demà dóna pluja o de si Amparo ha anat a provar-se. Les més grans ensenyen a les més joves i les principiants es dediquen només a “bollar” que és fer una piloteta amb la pasta, la feina més fàcil.