OPINIÓ
Vicent Sorlí, PSPV-PSOE de Bétera
Tenia jo una tia fadrina que quan era la una menys quart, ella deia tres quart d’una; a la carretera de València l’anomenava “Camí reial”; i a les cases de més enllà del Calvari, el “Barrrio del Cristo”.
Quan passaren els anys vaig comprendre les dos primeres referències, però la del “Barrio del Cristo”, fins diumenge passat, no vaig descobrir perquè la tia Rosario ho deia cada vegada que es referia a algú que vivia en eixa zona del poble, i era simplement perquè a l’ermita de la Pastoreta hi ha un Cristo que aquest any l’han tret a la processó.
Ja veus, jo no sabia res d’això. És veritat que no sóc molt devot d’aquestes manifestacions, però reconec que quan arribà el Cristo a l’ermita vaig detectar a l’ambient emocions i sentiments compartits per la gent que hi havia, fins i tot jo em vaig emocionar un poc i vaig comprendre que estes situacions són les que ens fan sentir ser poble. La recuperació d’una tradició quasi oblidada, la senzillesa de l’acte i l’absència d’interessos és, al meu pensar, una espècie de sentiment nacionalista políticament desinteressat.
Hui els nacionalistes, especialment els obtusos, tenen massa interessos i amaguen molts dubtes. Hui parlar de nacionalisme, independència, referèndums o consultes en una Europa com l’actual, que no és la millor, està clar, però és la que hi ha i és un punt de partida, on una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea et fa canviar lleis tan importants com l’Estatut dels Treballadors o l’Estatut Bàsic dels Empleats Públics, on poden multar pecuniàriament a qualsevol país membre per no tindre a temps ni amb forma els pressupostos etc. Resulta un poc il·lògic i banal.
El sentiment de poble sempre existirà, que no es preocupen els nacionalistes amb pedigrí. El diumenge ho vaig comprovar a l’ermita de la Pastoreta; però seran sentiments compartits per tots, a l’igual que poden compartir els problemes i les solucions.
A partir d’eixe dia, jo estic més orgullós de ser d’un poble del sud d’Europa, un poble que té un barri: el del Cristo, en el que quan el dia és clar es pot veure el mar; el mar de la llibertat per a tanta gent que a l’igual que tots nosaltres es mereixen viure, sentir i compartir en pau. Per tant no em queda més remei que dir: visca Bétera, Visca el Cristo i gràcies Don Vicent.