marquesOPINIÓ
Vicent el Marqués, estàtua i veí de Bétera

La nostra vida està envoltada per xicotets moments, moments i detalls de tot tipus- alguns de bons i altres de no tant-, moments que són expressió de qüestions moltes voltes senzilles però que per nosaltres agafen una dimensió vital. Un d’eixos moments, per mi es produeix, ja entrada la nit de qualsevol dia, i mentre els carrers del nostre poble van deixant de bategar, quan ja no es veu el traginar dels veïns, ni dels cotxes, massa cotxes, quan el silenci va fent-se amo i senyor, un silenci que et fa escoltar els teus propis pensaments.

Doncs en eixos moments, és quan m’agrada passejar el poble, mentre la fresca, cada volta manco fresca, em fa adonar-me que no sóc tant de pedra, ací em dispose a caminar, en soledat, tan sols acompanyat dels records, tan necessaris però alhora tan dominadors, que a voltes ens fan ser esclaus d’uns temps que ja no són. Sempre he pensat que els records deuen tindre un vessant d’aprenentatge, que ens deguem tindre com punt de partida per treballar el present, en la intenció de guanyar el futur, però que mai deuen ser una àncora que ens faça estar aturats sense aplegar a cap port.

I així amb eixe primer pensament comence el meu passeig, per Bétera, un poble que ha canviat molt als últims anys, s’ha fet gran, però que continua sent poble, Glorieta, agafe carrer “dels morts” direcció al centre, m’agrada veure com la tenda de “Sensio” va canviant de nom, i de negoci, però sempre mantenint l’essència de proximitat, continue i em dic, abans podria nomenar a tots els veïns fins l’albereda, els Belmar, Quelo, Pertegaz, Antonio l’Ordinari, Verdu, Panolla, el tio Eulogio, Senyoreta… Entre altres, inclús de la finca de “baoro” un gratacel de l’època, no sé si encara viuran en eixes cases, o ara viuran els fills o vés a saber qui. Això en fa pensar que el nostre poble també s’ha fet gran per a bé, cada volta hi ha més diversitat en els cognoms, i en els veïns, diversitat que ens du a la pluralitat i eixa és una dels eines necessàries que fa avançar qualsevol societat.

luces-ok-ok2Aplegue al camí València, ara de les Alfàbegues, o com diuen els despistats el carrer dels bancs, passeig per excel·lència per joves i no tan joves del segle passat, no pocs matrimonis ha vist nàixer fruits dels anar i vindre de les parelles, que quasi sempre anaven acompanyades, i és que eren altres temps, ves per on, en això també hem guanyat. Deixe a un costat el que abans era el Cine Martin, encara em pareix veure a la tia Barbereta La Canyona allí dins venent açò o l’altre, també deixe a un costat el corral del tio Martin, i és que el carrer de La Puríssima tenia dos malnoms, el “dels morts” i el dels “borregos”, encara recorde quan van tirar avall tot allò, i van clavar un cartell anunciador que resava “Vas a conocer, una nueva Bétera” vaja que sí, una nova Bétera, el que no ens deia el cartell, és com hauríem fer per preservar-la per conjugar essència i futur, però bé, el màrqueting, moltes voltes ens deixa sentències cridaneres però buides de qualsevol contingut i resposta.

Continue, aplegue a la Placeta del Sol, em venen imatges de veure que ací començaven les parades de la plaça, i gire per Vàzquez Mella, els carrers es van entretant, i note que ja no tenen eixe aroma peculiar de finals de novembre, quan veiem eixir fum de les teulades, i s’omplien els voltants d’olor a Ximenes o estufa de llenya, toca -pense per mi-, hem guanyat, i prompte em pregunte, hem guanyat? Segur? I per què ara estem patint la pobresa energètica?, ens han volgut vendre un món millor i el que ens han fet és esclaus dels grans. Abans de deixar el carrer, em ve també la imatge d’unes dones a la fresca, davant de la porta, era Ca La Tarsila, tenia de tot i a qualsevol hora, feien els comptes amb llapissera i al mateix paper on t’anaven a enrotllar la compra, també hi havia una llibreta per apuntar i ajudar, sempre ajudar.

Vaja pense, amb això hem anat cap arrere, hem anat perdent, no hi ha llibretes per ajudar. Ficat en els records, aplegue al carrer del mestre, vaig cap al castell, pense que Bétera, té molt de camí recorregut durant cents i cents d’anys, ibers, visigots, romans, musulmans, una espasa perduda en un museu forà, xa, encara sort que prompte tindrem el nostre museu, i tots podrem aprendre el que hem sigut per continuar sent.

Mire de reüll el Castell, allà on va nàixer el marqués, prompte farà dos-cents anys d’eixe dia, edifici que va ser “asilo” on molts del que hui se senten als banquets de la glorieta, anaven a escola, baixe pel Carrer Boil, mira per on, els Boil. Passe per la plaça del mercat, on no està ja el Mil.liari, però tenim l’Ateneu, fanal d’un poble que volia ser en els pitjors anys, baixe per l´albereda, records d’aquells moments on la terra predominava i l’asfalt no marcava el camí d’aigües avall cap al barranquet, molts veïns del poble, van treballar de forma voluntària i desinteressada, per fer d’allò un passeig, imatges en blanc-i-negre, que em fan pensar mira en açò hem guanyat.

Dins del silenci de la nit, un soroll ompli el meu pensament, ressona una pilota, algú crida, joc parat, i tot a fer travesses, allí era el trinquet, recorde la primera volta que hi vaig entrar, i com em va sorprendre veure a la paret un cartell que deia “Prohibido escupir y blasfemar” supose que la gent que s’assentava a l’escala per veure les partides no l’acabaven d’entendre per estar en castellà. Perquè blasfemar, es blasfemava, ara ja ni es blasfema, ni es fan travesses, ni es para el joc.

En esta altura, em creue per primera volta i única, durant el meu caminar amb algú, és un home que va passejant el seu gos, du bosseta -com toca-, li aspecte com és d’educació “Bona Nit”, la seua contestació amable “Buenas noches” veus ací també hem perdut. Tornant cap a La Glorieta, recorde aquell mandamás municipal d’urbanisme que em deia “no podem lluitar contra el progrés”, allò en aquell moment em va produir molt de fàstic, i ara encara pense com abans, mai es pot lluitar contra el progrés, però un progrés ben entés, on el poble participe, un progrés on el benestar de les persones siga el prioritari, on no desaparega l’essència d’un poble que ajuda, d’un poble com Bétera, que ha sigut el resultat de molts pobles, de moltes cultures, el progrés és diversitat, és pluralitat, el progrés és que tots puga’m gaudir de habitatge, llum, aigua, educació, sanitat, el progrés el fan i és per les persones.

Els records no deuen ser l´àncora que no ens faça progressar, deuen ser brúixola del nostre futur. Jo continuaré passejant…

Imprimir article
Comenta aquesta notícia

0 Comments

  1. La pena es que en la Glorieta y por las calles del pueblo no se hable más de la rajada que Rafael Ezquerra publicó en este medio, en los comentarios de la noticia que explicaba el enganchón entre el concejal del PP Manu y la Alcaldesa de Bétera. ¿Lo recordamos?
    https://www.betera.com/2016/11/08/lalcaldessa-cristina-alemany-i-el-regidor-popular-manuel-perez-senganxen-al-ple-de-novembre/#comments
    Yo creo que el texto da para una buena tertulia.

  2. D.Vicent, no estic a tuiter, però em diuen que estava piulant-me ahir. Espere que li haja agradat l´enllaç, i espere que no siga vosté l´ùnic en llegir-lo. Algo d´eixe calibre no es pot deixar passar per alt. Es quasi insol.lit que el PP enxufe el ventilador de merda publicament i taque a tantes persones. Disfrutem-lo

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *

He llegit i accepte la política de privacitat i lavís legal

Post comment