OPINIÓ
Vicent el Marqués, estàtua i veí de Bétera
No ho faré llarg, entre altres raons, perquè ja fa uns dies, un bon amic em va comentar, “Sr. Marqués ull, que no està atinat últimament, que pareix que estiga perdent la perspectiva”.
Clar, davant eixa sentencia, dita des del més absolut respecte i carinyo no em queda altra que reflexionar, i els dic que encara així, continue pecant d’incontinència verbal, i que moltes voltes, si comptara fins a deu, o vint o cent… Moltes de les coses que acabe piulant quedarien sense sortir, però els dits són més ràpids que el nostre filtre, i acaben traint la nostra voluntat. Aaaah Vicent, compta i compte, em dic aleshores, però ja he fet tard, la piulada ha estat enviada i algú ha interactuat amb el que es diu a eixos cent quaranta caràcters.
Doncs això no ho faré llarg.
Sols volia parlar de Sant Antoni, de com es vivia i com es viu ara al poble, de com la tradició s’ha anat transformant, i nosaltres per activitat o passivitat hem fet possible eixa transformació.
Després de llegir l´article de d. Angel Rivero a aquest mateix mitja, i els comentaris que fan al mateix, em ve al cap, aquells Sant Antoni, espai, deixem vosté acabar i dir…
No puc situar temporalment, però va, ho deixe a la dècada dels setanta, recorde com celebràvem a Bétera el dia del Sant, donava igual que la festivitat fora dilluns que dimecres o dissabte, aquell dia es feia els honors, recorde anar amb els pares d’un bon amic, allà al barri de la “Divina Pastora” on els veïns feien una foguera, i torraven, carn o sardines, això era el de menys, i no hi havia una única foguera sinó moltes tantes com famílies, recorde l’olor de la llenya cremada que després quedava impregnada a la roba, al monyo, al cos.
Recorde converses, cançons, tractes, recorde com algú es queixava que la foguera no tira bé per açò o l’altre, i recorde que alguna pissarrera es tirava, ja fora falcaeta o rodaeta i és que som i hem sigut poble de foc…
Després de sopar, eixa ocupació que els veïns havien fet de l’espai públic, el de tots, deixava de ser, i prompte es replegaven les deixalles, i brutícia del carrer… Vaja com passava un 16 d’agost. Soroll ja fèiem, sempre hi havia, com ara, algun veí que es queixava, però no recorde que això passarà més d’això de l’anècdota.
No recorde com desapareguen aquelles fogueres familiars, de carrer, de les que feien poble… Supose que les comoditats, la televisió i les finques anaren guanyant terreny al nostre sentiment de comunitat i finalment, les fogueres de Sant Antoni, com altres coses, passaren de ser tradició, a ser un mero record.
Recorde que també el dissabte posterior a Sant Antoni, anàvem a veure la “prova dels coets” que feien els Majorals que anaven a ser, supose que “lo de la fogata” era lo de manco, anàvem a gaudir dels coets, quan encara no estaven engabiats, i recorde alguna que altra correguda per evitar eixa femelleta que pareixia que anava rodaeta i acabava allà on estàvem…
Hui eixa festivitat no fa més que engrandir una de les tradicions que ens fan poble, hui participen les penyes, es fan demostracions, i damunt es protegeix l’espai amb la maleïda gàbia…
Els menuts poden gaudir d’eixa passió que els majors els volem transmetre, una de les millors estampes i escenaris, es produeix vora les dos de la matinada, amb el fum de la foguera encara en marxa, l’albereda plena de la prova d’eixa gran batalla de coets, i l’olor a pólvora que s’endinsa per tot el nostre cos. Al dia següent ni rastre de què allí ha passat, mira com els dimarts després del mercat, sols queda com a prova els nostres sentiments.
No oblidem #JoSócAlfàbega però també som coets…
Ho he dit no ho faré llarg, compte fins a deu, o vint o cent i evite parlar del Ple que se celebrarà dilluns a Bétera… Aaah Vicent estàs aprenent.
