OPINIÓ
Vicent el Marquès, estàtua i veí de Bétera
Les festes d’agost viuen el seu màxim esplendor, en el que podíem denominar el tridu, compost pel dia 15, dia de la Mare de Déu d’Agost, el dia 16 Sant Roc, i el 17 el Gos. Doncs m’agradaria, en aquestes poques línies, fer el meu humil i particular homenatge a la vespra, al dia 14 d’agost…
A poc a poc, el poble va despertant, es nota la importància del dia, moltes coses a fer, el matí i el rellotge s’alien per fer córrer de pressa les manetes que marquen les hores, tenen pressa per aplegar a la festa grossa, i les veïnes tenim una llista llarga de coses que fer per estar disposats, camises de flors (preparades) barret (preparat), posar la tela metàl·lica (ja ho férem el cap de setmana), revisar mono, casc, guants, botes… ah sempre ho guardem a última hora.
Si passegem el poble, podem veure que en algunes cases hi ha un soroll particular, s’han ajuntat veïnes i veïns per fer orelletes i coques fines, parlen, conten i riuen, van fent i de tant en tant esgotant la mistela, i és que la faena també fa festa.
Els forns també estan plens: mitja dotzena, una sencera, les orelletes van desapareguen dels aparadors. Ahir llegia un post de d. Albert Dasí, on explicava que les orelletes són molt habituals a molts pobles de la mediterrània, i així és, una expressió més de les moltes cultures que han deixat la seua impronta, el seu segell a Bétera, i que ens han fet ser poble.
Mentre nosaltres anem amunt i avall, supose, que Obreres i Majorals, estaran fent la seua cercavila, i aquest matí acudiran a l’hort per fer el sorteig de les Alfàbegues, que demà més que plantes, seran monuments i el fil conductor de la rodà.
El poble bull, batega, viu, i a poc a poc van passant les hores, va caiguen la nit, hora de seure a taula, ja siga al Barracó, a qualsevol terrassa, o al carrer, hui tenim especial pressa en sopar, encara que això no fa que deixem de banda les ganes de tertúlia.
Un poc més tard de les onze, comença a la plaça del Sol, la dansà, sona la música, el poble balla, l’Aljama -xa, quin regal tenim amb l’Aljama- balla, amb els seus passos s’encaminen cap l’església de la Puríssima per acabar a la plaça del Mercat, és sense dubte el moment que marca la transició de la vespra a la festa, una transició que es fa ballant, quin homenatge millor per la vespra.
El rellotge del campanar de l’església fa els quarts, seguidament els tocs, són les dotze, i just després de l’últim toc, sona la dolçaina i el tabal, el versador, a cau d’orella li diu al cantador, que amb potent veu comença l’Ave Maria, els allí presents i sempre que l’emoció ens ho permeta, solem acompanyar, encara que siga pel baix, l’acabament de les Albades.
Tot seguit, el tabal i la dolçaina les albades es faran les ames del poble, ja és dia 15, ja és festa grossa.
Com per no gaudir de LA FESTA LA VESPRA.
Vull acabar aquest xicotet reconeixement a la Vespra amb les paraules del mestre Estellés:
“No et limites a contemplar estes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu”
Gaudim la vespra, gaudim de la festa