investidura-461OPINIÓ
Daría Terrádez Salom, Portaveu de Compromís per Bétera

Hui ens hem alçat tots commocionats després de veure, a plena llum, les imatges dels atemptats d’ahir a Barcelona. Com cada atemptat, siga a Bagdad, Alepo, París o Barcelona, les imatges de desesperació, sofriment, sang, llàgrimes i la violència que es desprèn d’elles són comunes a cada succés, són les mateixes: la mateixa sang, les mateixes llàgrimes i la mateixa violència destil·lada en cada imatge.

Ahir la inhumanitat va atacar Barcelona, sí la inhumanitat, perquè aqueixos éssers no són humans, fa temps que van deixar de ser-ho, van perdre el seu raciocini, la seua capacitat d’enteniment i solament responen a estímuls de violència i sang. I m’és igual que siguen musulmans, cristians, ateus… M’és igual. Les persones no ens definim per la religió que professem o no, ens mesurem per altres paràmetres, pel sentit comú, per la capacitat d’arribar a un enteniment mutu sense necessitat de recórrer a la miserable violència física i verbal.

No obstant això, després de cada atemptat crida l’atenció un fenomen. Hui, després d’alçar-me i llegir els diaris, de veure les mateixes fotos (algunes menyspreables quasi pornogràfiques mostrant la mort i la violència per a satisfacció d’uns quants morbosos) i llegir els mateixos testimoniatges, m’he traslladat al món de les xarxes socials, on a voltes, més de les quals pensem, s’amaga el més miserable i repugnant de l’ésser humà.

Existeix un submón en aqueixes xarxes poblat de llocs comuns cridats per persones sense escrúpols, que ovacionen un altre tipus de violència, que destil·len odi igualment i que es creuen posseïdors de la veritat absoluta. He pogut llegir comentaris que provocaven el vòmit. Des de la reivindicació de la volta de la pena de mort (un argument mànid i recurrent quan falten arguments de pes), de l’expulsió de tots els musulmans (una “persona” es vanava fins i tot que Espanya ja ho havia fet una vegada i ho tornaria a fer) o que aqueixes “persones” que ahir van perpetrar aqueix acte menyspreable són immigrants que vénen a viure a Espanya de les ajudes socials. Al final tots acaben dient el mateix: vénen ací a viure de les ajudes, tenen més drets que els mateixos espanyols, no se’ls hauria de deixar entrar, no paguen impostos…i un llarg etc. de bajanades fruit d’una ràbia alimentada per la ignorància i per la més absoluta manca de sentit comú.

Moltes d’aqueixes persones, per no dir la totalitat, no s’han parat a pensar que immigració i terrorisme no van de la mà, no veuen més enllà del que passa en el seu replà o en el seu carrer i, per descomptat, no posseeixen una formació emocional que els permeta posar-se en el lloc de l’altre. Aquestes persones veuen un vel o una gel·laba i veuen a un terrorista, sense més, sense parar-se a reflexionar sobre les raons per les quals aqueixa persona va decidir un dia deixar TOT, família, amics, el seu poble, la seua casa, la seua zona de confort i va prendre un camí que moltes vegades es queda inacabat, frustrat per la mateixa mort en un mar que, cada vegada més, s’assembla a un cementeri. I quan arriben, què haurien de fer? Cada espanyol que ha patit la crisi, l’anihilació dels drets més bàsics darrere d’una estabilitat econòmica i que encara la pateix, malgrat que ens estiguen venent una suposada recuperació, ha tingut un familiar, un amic, un conegut que l’ha ajudat i, la qual cosa és més important, ha pogut accedir a uns serveis socials municipals que li han oferit suport, dins de les possibilitats que el govern central ha deixat.

Però els estrangers no pertanyents a la Unió Europea, els que arriben en barques de joguet després d’arriscar les seues vides després d’un trajecte ple de violència, aquests no tenen a ningú, senyors i senyores, no tenen absolutament a ningú. Posen-se per un moment en el seu lloc: no entenen l’idioma, no entenen la seua cultura i damunt han de suportar que els miren amb odi i menyspreu. Aquestes persones (sí, també són persones i com tal tenen drets encara que a alguns no els semble bé) òbviament recorreran a les ajudes socials, a les ONG, a qualsevol que els vulga tendir una mà i, repetisc, tenen dret a açò. D’igual forma, miren les estadístiques i podran comprovar que aqueixes fal·làcies que avui molts vomiten en les xarxes, són açò, bastes mentides emparades en la por i la ignorància.

Tenim la sort de viure en un Estat social i democràtic de dret, on impera la solidaritat i la tolerància, o així hauria de ser. Els drets humans no són quatre línies escrites en un paper, són obligacions que tots tenim envers tots, encara que, encara avui dia, hi haja gent que no ho entenga així, terroristes i ciutadans de bé. Els drets humans són obligacions, però també principis pels quals s’hauria de regir el nostre món, la nostra societat; els nostres fills i filles, néts i nétes, s’estan educant ara mateix, i seran futurs ciutadans i ciutadanes i, per tant, no hem d’injectar-los aqueix odi que, un dia com avui, es respira en les xarxes, en els comentaris de les notícies que arriben des de Catalunya.

L’odi és irracional, no entén de religions, estaments socials o ideologia; l’odi mossega i infecta i, com tota infecció, es propaga. Frenem-ho! Pensem abans de vocear qualsevol cosa, mirem no solament al nostre al voltant sinó més enllà. L’odi no s’aniquila amb més odi; l’odi acaba on comença el raciocini.

Imprimir article
Comenta aquesta notícia

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *

He llegit i accepte la política de privacitat i lavís legal

Post comment