OPINIÓ
Vicent Sorlí, militant socialista
Els esdeveniments a Catalunya m’han dut a recordar i a transportar l’any 1980, quan baixant el port de Paniza, en aquell Seat-1430, ficàvem a la ràdio del cotxe el cassette de “Viatge a Ítaca”. Eixa música barrejada amb els vaivens dels nostres cossos, que anaven al mateix compàs que els “petates” al maleter, els paisatges de les muntanyes ibèriques i els colors dels camps de Cariñena, ens proporcionava com una sensació d’estranya llibertat que ens acompanyaria ja tot el camí fins a arribar a Euskadi, on els murs estaven pintats d’ikurriñes amb la paraula “independentzia” i nosaltres havíem de deixar eixa estranya llibertat, companya de viatge, a la porta de la caserna d’Irun.
Ara, al cap d’un grapat d’anys, també he sentit una estranya sensació, però aquesta vegada i malauradament era entre decepció i frustració, en escoltar les declaracions del diputat de “Junts pel Si”, Lluís Llach i Grande, justificant el procés d’independència a Catalunya i al mateix temps definint-se i declarant-se com a ciutadà del món, d’un món sense fronteres. Són les seues paraules i tot el meu màxim respecte, però al mateix temps tota una contradicció, una estranya contradicció.
Segurament, alguna cosa no s’ha fet bé, tant per una part com per l’altra, i podria ser que per fets com aquests una part de la gent haja canviat “L’Estaca”, pel “Viva España“, de Manolo Escobar com a cançó protesta i reivindicativa.
Els nacionalismes tenen aquestes coses estranyes, i seria convenient, a la vegada que fantàstic, que entre tots i totes fem el possible per què no es tornen perilloses i irreversibles.
“Quan surts per fer el camí cap a Ítaca, has de pregar que el camí siga llarg, ple d’aventures, ple de coneixences; has de pregar que el camí siga molt llarg, que siguen moltes les matinades que entraràs a un port que els teus ulls ignoraven…”