Com cada any el poble de Bétera va voler ha volgut unir-se a la commemoració del Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona que se celebra cada 25 de novembre.
Al nostre poble l’acte central es va celebrar el divendres amb una concentració a les portes de l’Ajuntament de Bétera en el qual les diferents associacions que treballen pels drets de la dona a Bétera van llegir els seus respectius manifestos. Així vam poder escoltar les presidentes de Dones Progressistes, Ames de Casa i la nova entitat Casa de la Dona.
L’alcaldessa de Bétera, Cristina Alemany, en el seu discurs va voler destacar la importància “d’incidir en l’educació, en els mitjans de comunicació, en els missatges publicitaris, en accions quotidianes d’infravaloració femenina. No amagar, no negar, no justificar, són elements determinants per erradicar aquesta xacra social que maltracta les dones en els seus cossos i les seues ments”.
La presidenta de les Ames de Casa, Amparo Sancho, es va emocionar en recordar el nombre de dones assassinades en mans de les seues parelles o exparelles aquest any: “ara mateix no sé si són 46, 47 o 48 dones, ja que les xifres canvien cada dia, això és un desastre, 6 d’elles han mort a la nostra comunitat”. Amparo va recordar especialment a la xiqueta de 6 anys assassianada pel seu pare fa uns dies a Alzira.
A més dels manifestos enguany vam poder escoltar el “Tweet” i els dos relats guanyadors del concurs contra la violència de gènere convocat pel consistori. Després les dones i homes concentrats van escriure missatges en globus i els van deixar anar just abans de començar una sonora marxa pels carrers de Bétera.
CERCA, MI PASO FUNEBRE
Cuando miro a través de mis pupilas,
y sólo veo la oscura incertidumbre,
mis pupilas están tan dilatadas
que ven ya muy cerca mi paso fúnebre.
La justicia alargará mi agonía,
la denuncia hará conocido mi nombre,
cuando vea descubierta su hipocresía
se vengará por sentirse más hombre.
Ya son muchas las mujeres muertas,
ya son tantas que a nadie le importa,
y no estoy dispuesta a que ¡quizás!
mañana esté precintada mi puerta.
No habléis, después del lamento,
ni digáis, que ya lo tenéis preso,
después de muerta ya no importa
hacia dónde volarán sus huesos.
Esto no es aventura ni cuento,
esto es una cruda realidad,
de tantos hombres crueles sueltos
que no tienen ninguna humanidad.
Si la gran mujer nos dio la vida
no la dejemos sola en los rincones
y que se vean siempre protegidas
de esos hombres maltratadores.
TOLERANCIA CERO
ANTONIA NAVARRETE LEBRATO ABRIL 25 -11 -2010