Una mostra al Museu Valencià d’Etnologia reuneix fotografies del retrat funerari com a instrument de memòria i record familiar, en una proposta de reflexió sobre el paper de la fotografia en el ritu funerari com a tècnica innovadora a la fi del segle XIX.
Més de cent imatges componen aquesta mostra, procedents de les col·leccions de José Huguet Chanzá, Javier Sánchez Portas, Julio José García Mena i la comissària de l’exposició, Virginia de la Cruz Lichet, especialista en fotografia postmortem i autora de la monografia “El retrat i la mort “, ha informat la Diputació de València.
“Amb aquesta proposta fem nostre el lema promogut pel Consell Internacional de Museus (ICOM): Museus i històries controvertides. Dir allò que no es pot dir als museus”, ha reconegut el diputat de Cultura, Xavier Rius. “S’aborda un tema que per a un cert públic pot suscitar controvèrsia, però constitueix una finalitat dels museus de la Diputació recuperar, mostrar i reflexionar sobre una realitat que s’ha dut a terme en la nostra societat”.
El director del Museu Valencià d’Etnologia, Francesc Tamarit, ha reconegut que es tracta d’una exposició “que aborda qüestions poc habituals als museus”, però tanmateix ha recordat que la mort “constitueix un tema central de l’antropologia europea. Un fet que, per sí mateix, ja justifica la realització d’aquesta exposició”.
Fotografia postmortem
En l’època en què naix la fotografia, la societat occidental mantenia un diàleg estret amb tot el relacionat amb la mort. És en l’era victoriana quan sorgeixen els grans cementiris europeus i nord-americans, les grans escultures com els memorials i la fotografia post mortem.
Totes aquestes pràctiques artístiques responen a una mateixa actitud i necessitat existencial davant de la mort, i per això arriben a un gran desenvolupament i el seu màxim apogeu al llarg del segle XIX i les primeres dècades del segle XX.
La fotografia postmortem s’insereix dins del gènere retratístic i naix arran de les inquietuds que ha experimentat l’home davant la incertesa de la mort, intentat recrear unes creences i tradicions que l’ajuden a sobreposar-se i donar sentit a un fet encara inexplicable per a ell. Per entendre la pràctica del retrat post mortem cal conèixer el context en què sorgeix, però també la tradició de la qual procedeix. Com a bona hereva de la pintura, la fotografia li va usurpar primer i va alliberar després d’aquesta funció de representació fidel de la realitat.
Els retrats, les vistes, la captació dels monuments i tipus socials realitzades pels aquarel·listes en els viatges d’exploració, tots aquests gèneres van passar a ser captats per un suport fotogràfic que permet obtenir una imatge que roman en el temps, com un instrument que certifica i documenta una realitat que es construeix en cada fotografia.
En efecte, els primers fotògrafs de fotografia postmortem havien de treballar en els domicilis dels difunts i preparar, com si del seu propi estudi es tractés, les qüestions tècniques com el decorat, la llum i la composició escènica. Normalment solia utilitzar el mateix decorat que es disposava per a la vetlla, i situava el cos del difunt el més a prop de la llum natural.