vicent sorliAra que fa por veure tantes banderes.
Ara que els nàufrags, cadascú amb el seu flotador i envoltats per gavines escandaloses i nervioses perquè no troben on picotejar se’n van a la deriva i per l’horitzont apareixen vaixells, navegant pel mar a tota màquina, carregats de personatges impol·luts i immaculats disfressats tot ells i elles de “salvapatries de boutique”.
Ara que els capritxos immobiliaris de dos enamorats han de ser referendats per a conservar la seua coherència passional.
Ara que per ací baix, llaços grocs superposats, reivindiquen quimeres, tan respectables com totes les quimeres.
Ara que la informació és sinònim d’audiència.
Ara que la xenofòbia, el racisme i l’exclusió estan més prop que mai dels poders públics emprenyats en un desafiament polític permanent i perillós
Ara que tenim presoners i “exiliats”.
Ara que el fons del Mediterrani està podrit per les esperances de tots aquells oblidats que un dia van fugir de la desesperació tenint un somni.
Ara què caldria fer? Quina pregunta… ara què? Sincerament no ho sé; però també sincerament crec que alguna cosa cal fer i és necessari fer-la prompte i dins d’un context on el diàleg, el consens, la coherència i la generositat siguen conceptes molt més rellevants que eixes banderes desafiants, eixos llaços vaticans, eixos xalets de no sé quants metres quadrats, eixes quimeres que intenten trencar les realitats, eixes……….. Etc.


“Ahora que tocan los ojos
que miran los bocas
que gritan los dedos”
(J. S.)

Autor: Vicent Sorlí

Imprimir article
Comenta aquesta notícia

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *

He llegit i accepte la política de privacitat i lavís legal

Post comment