Dia de Sant Roc, al matí, els carrers que baixen cap a l’Albereda tenen els seus adoquins tintats d’un verd químic, sense cap contundència, difuminat. Tot açò a causa d’una pluja beneïda que a la nit de la coetà caigué per a refrescar, els cossos i les ments d’aquells encarregats d’alliberar erràticament el foc pels carrers del poble.
En el dia d’abans, a la placeta del Sol, on tots els anys un color es fa l’amo d’aquest entorn emblemàtic, el verd, amb totes les seues tonalitats va fer acte de presència, verds nets, verds brillants, verds clars ,verds menys clars, verds com el “verde” de Federico o com els dels ulls de Miguel de Molina i verd com les esperances que a la deriva naveguen per la Mar, que rebutjades per algun que altre govern, tintat de color negre químic, difuminat, esperen que altres, endevinen en el color dels seus ulls negres ,la mirada “verde albahaca”…l’esperança.
L’esperança és verda i enguany la placeta del Sol es va omplir d’esperances de totes les tonalitats, algunes d’elles es faran realitat, altres quedaran com una simple quimera i les més desafortunades aniran a parar al fons de la mar, eixa mar que l’estem podrim a base d’injustícies, insolidaritats i xenofòbia.
Són moments de festa, diversió i encontre, però també de reflexió, d’adonar-se cadascú de nosaltres dels privilegiats que som, malgrat de tindre de vegades eixos problemes quotidians, i deixar-se portar pels colors verds de la Placeta del Sol, reflexionant de tot el que pot representar per als que per una raó o altra no han tingut el privilegi de gaudir d’eixa efímera sort que és la vida.
“ verde que te quiero verde
verde viento verde ramas
el barco sobre la mar
el caballo en la montaña”
Article d’Opinió: Vicent Sorlí