De tant en tant, la democràcia desplegant totes les seues virtuts, fa possible que un grup de gent, que equivocadament creem minoritaris, emparant-se en la demagògia, el populisme, la xenofòbia i la por, entren a formar part d’un Parlament, lloc on resideix la voluntat sobirana d’un poble.


Aquest fet, que en principi ens pot semblar un mal somni fet realitat, ens ha de fer recapacitar i fer-se la pregunta: com ideologies ràncies en el temps i inclòs perilloses socialment poden haver aconseguit eixe poder just que donen les urnes? Jo no ho sé i diria més: no estic capacitat per fer una anàlisi que explique aquest trist fenomen.
Uns diuen que els governs de la dreta del Partido Popular en les seues polítiques de caràcter autonòmic, han sigut una fàbrica de fer independentistes i que eixe independentisme ha sigut la causa-efecte per al ressorgiment de l’ultra nacionalisme espanyol. Altres diuen que els mitjans de comunicació, anteposant els índexs d’audiència a la qualitat informativa, han tingut alguna cosa que veure en aquesta desfeta, de la que els demòcrates, no tenim més remei que refer-se; també hi ha analistes amb nòmina que culpen a l’abstenció o a les decisions erràtiques, de vegades, del govern de Sánchez, etc, etc… Siga com siga, estan ací i han vingut per a quedar-se, per tant caldria, ara que ocuparan els seus escons que la democràcia els ha proporcionat, pensar que s’ha de fer. Jo personalment els obligaria en primer lloc a deixar la porta del Parlament l’olor de quartel i sacrista que emanen les seues idees i després educar-los en les virtuts i en els defectes que tenen els sistemes democràtics, on la paraula ha de fer política i que eixa política s’ha de fonamentar en la sobirania popular, la llibertat i la igualtat.

 

Seria un bon començament, però no sé si ells, els populistes, xenòfobes d’ultra dreta ho entendran.


De totes maneres i a pesar de tot he de dir que de tant en tant, hi ha diumenges, que la vida ens gasta una broma i ens despertem sense saber el que passa, xuplant un palo asseguts sobre una carabassa.

 

Vicent Sorlí
Imprimir article
Comenta aquesta notícia