Era el curs 74/75, la señorita Julia, professora d’història, ens explicava els temes relatius a la recent història d’Espanya, ajudant-se d’unes fulles arrancades de llibres d’història, aleshores prohibits, pel règim franquista; règim que en aquella tardor agonitzava en una habitació d’hospital, on al dictador el mantenien en vida mitjançant tubs i aparells mèdics.


Cada dia de classe, de l’interior del  seu bolso, treia les corresponents fulles i ens explicava els temes que segurament res havien de veure en el programa oficial educatiu del Ministeri d’Educació. Per a nosaltres, néts d’una guerra i fills d’una dictadura, l’actitud de la señorita Julia ens semblava un acte de valentia per la seua part i al mateix temps ens transmetia esperances que alguna cosa anava a canviar al país.


Ara amb el pas del temps i quan una persona té més passat que futur, com diu el meu amic, em venen al pensament eixes classes i el bolso de la señorita Julia, i vist els darrers esdeveniments, em recorre per tot el cos una espècie de por a perdre l’esperança en aquest país.


Per primera vegada a la meua vida tinc por; por a tots eixos ogres que de nou han abandonat els contes infantils i comencen a ocupar llocs de decisió política; però el més incomprensible i per això el que més malicia em fa, és el no poder arribar a comprendre a aquelles persones, segurament bones, que els han votat.


La señorita Julia ens explicava les vertaderes causes de les dos guerres mundials, els problemes que havien generat els ultranacionalismes, el nazisme i el feixisme, i ho feia en veu baixa i amb la porta de la classe tancada; una classe on es començava a escriure a la pissarra les paraules “llibertat”, “democràcia” i “justícia social”. Segurament nosaltres no acabàvem de donar-li tota la importància que estos coneixements i reflexions tenien. Ara amb el pas dels anys i amb tot el que hem viscut, li done tota la importància del món i tinc una estranya sensació de por. Por que els nous ogres ens obliguen a amagar, de forma clandestina, les esperances i la llibertat al fons d’un bolso.