Llum front a la foscor.
Els drets humans uneixen, els símbols buits divideixen.
Cada 10 de desembre se celebra l’aniversari de la Declaració Universal dels drets humans, un text que en 1948 va suposar una
bocanada d’aire fresc per a la vella Europa que es recuperava d’un dels períodes més ignominiosos del passat segle. En aquella època vèiem amb estupor com líders erigits des del no-res havien construït imperis a sang i foc, imposant les seues llòbregues ideologies basades en el rebuig al diferent, en discursos supremacistes, en l’odi als estrangers. En el Preàmbul de la Declaració es pot llegir el següent: “el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie que han ultratjat la consciència de la humanitat; i que s’ha proclamat com l’aspiració més elevada de tothom l’adveniment d’un món on els éssers humans, deslliurats del temor i la misèria puguin gaudir de llibertat d’expressió i de creença”, i segueix afirmant que “els pobles de les Nacions Unides han ratificat en la Carta la seua fe en els drets humans fonamentals, en la dignitat i el valor de la persona humana i en la igualtat de dret d’homes i dones; i que han decidit de promoure el progrés social i millorar el nivell de vida dins d’una llibertat més àmplia”; passats 70 anys d’esta efemèride sembla, per desgràcia, que hem oblidat tan altes proclames.
No fa falta anar-se molt lluny per a comprovar que, a Espanya, tenim encara una llei vergonyosa, la coneguda com a Llei mordassa, que permet cercenar un dret fonamental com la llibertat d’expressió. Cada dia ens alcem amb una nova denúncia contra artistes, titellaires, còmics, cantants que, sense entrar en la major o menor qualitat de la seua producció artística, han sigut vetats i jutjats per dir o cantar o escenificar alguna cosa que, segons alguns, ultratja els símbols nacionals o ataca a la unitat d’Espanya. No obstant açò, no es denuncien performances feixistes que exalten la figura del dictador espanyol, que lloen les seues tortures i els seus afusellaments i que arremeten contra els familiars dels represaliats, ratllant-los d’insurgents i traïdors a la pàtria, per sols voler per als seus morts una sepultura digna, una cosa tan cristiana com açò, un lloc on poder vetlar-los i no una cuneta que sempre els mantindrà en l’anonimat, en la invisibilitat. És més, la Comissària europea de drets humans, del Consell d’Europa, ha enviat una carta als presidents del Senat i del Congrés dels Diputats expressant la seua preocupació sobre les amenaces que suposa la llei per a la llibertat d’expressió i el dret de reunió, no sense afegir que les expulsions en la frontera sud poden ser contràries als estàndards internacionals de drets humans. De nou el Consell d’Europa ens torna a cridar l’atenció, alguna cosa que és molt habitual.
D’altra banda, a Espanya i en la resta d’Europa, ens estem trobant massa còmodes amb discursos i expressions, com les que vomiten líders polítics en arengues basades en la por dels que venen, segons ells, a viure de les ajudes socials, a delinquir, a aprofitar-se dels nostres recursos. Estos discursos basats en l’odi al diferent, en la xenofòbia i el racisme més vulgars, estan triomfant com ho van fer en el seu moment discursos que proclamaven la superioritat d’una raça enfront d’una altra. I, per açò, hem d’estar atents. Ens estem oblidant del que el Preàmbul de la Declaració universal de drets humans deia, ens oblidem del Conveni europeu de drets humans, ens oblidem de la Carta social europea, ens oblidem dels protocols internacionals de drets civils i polítics i drets socials; al cap i a la fi ens oblidem de la nostra pròpia Constitució espanyola, doncs tots estos convenis estan en la nostra Constitució, eixa que, a voltes, autoproclamats constitucionalistes trauen a passejar per a justificar una sanció contra un cantant o el suposat ultratge a Espanya, perquè algú s’ha sonat el nas amb la bandera.
No necessitem símbols buits, no necessitem que ens ensenyen un exemplar de la Constitució per a dir-nos que Fulano o Mengano han atacat els nostres valors i principis. La Constitució que enguany compleix 40 anys és més que açò; és el text sobre el qual es va intentar construir un Estat democràtic de les cendres tacades de sang que havia deixat una dictadura que va durar massa. La Constitució s’ha enriquit mitjançant la ratificació d’altres convenis sobre drets fonamentals que permeten que critiquem el que no ens agrada, que ens sonem amb una bandera, que tinguem garanties si ens jutgen, que persones que venen al nostre país a la recerca d’una vida, tinguen els mateixos drets independentment de la seua situació administrativa, que una dona vulga tenir les mateixes oportunitats que un home sense que la ratllen de feminazi. Per açò, la Constitució no conté crispació, no conté una fonamentació per a discursos d’odi al diferent, no conté valors contraris a la dignitat humana, no conté una preeminència del nacional enfront de l’estranger, no conté gens d’açò. Sense entrar en la necessitat d’una reforma passats estos 40 anys, sí que seria desitjable que cadascun de nosaltres llegírem el Títol I de la Constitució que alguns han segrestat per al seu propi benefici. Lligen aqueix Títol i fixen-se especialment en l’art. 10. Estem en un període crític on la pau social perilla, no solament a Espanya sinó també en la resta d’Europa. Després de 70 anys de Declaració universal de drets humans, 40 anys de la Constitució espanyola i d’altres diversos convenis que també obliguen a Espanya no podem cedir gens d’espai a la intolerància, a la insolidaritat, a la violació de la dignitat humana doncs, si ho fem, si ens deixem portar per eixos discursos infundats i per la celebració de la vulneració de la llibertat d’expressió, entre altres drets fonamentals, estarem abocats a trencar la pau social, a trencar l’Estat social i democràtic de dret. Necessitem més drets humans, necessitem conèixer-los i defensar-los, necessitem una democràcia militant que ens faça forts enfront dels quals volen portar-nos pel camí de la por, de la falta de llum de les cunetes i les reixes, de la foscor de la falta de drets fonamentals, de l’ignominiós racisme, de l’espantall d’una suposada divisió nacional. Els drets humans, el seu respecte i garantia, són els vertaders símbols d’una nació democràtica, no ens equivoquem.