Isc a la terrassa i mire els corrals del veïnat. Entre a casa i al cap de poc torne altra vegada a eixir, efectes col·laterals de l’aïllament. En una d’eixes eixides sistemàtiques em fixe en la parra de Virgínia que ja li estan eixint les primeres fulles després de més de tres mesos de “confinament”, i pense (pensar és altre efecte col·lateral) que la parra, durant eixos tres mesos confinà, mostra a l’exterior tan sols els tronquets, quan en realitat no ho estava perquè a l’interior invisible de la maceta, ella tenia la seua vida subterrània, una vida reposada amb l’esperança de tornar a mostrar-se tal com és, i és en abril, també en aquest abril, sense que tu t’adones, quan ella va desplegant la seua vida exterior a poc a poc.
I en tot este procés natural torne a pensar, a reflexionar, i ho relacione amb tots nosaltres, homes, dones, xiquets, xiquetes, iaios i iaies que es troben confinats, aïllats dins de les seues cases, a l’interior de les macetes, cadascú a la seua amb la vida canviada, trastocada, però amb la mateixa esperança interior de la parra de Virgínia
En tot este tràfec botànic em ve al cap i que no se m’oblide el dijous sant, sembrar l’alfàbega. Tots i totes, aquest mes d’abril, angoixós tant o més que el passat mes de març, hauríem de sembrar la nostra alfàbega; és igual en quina maceta ho fem, gran, mitjana, xicoteta, de fang o de plàstic, veurem com tan sols regant-la amb cura anirà eixint des de l’interior del test, on radica l’esperança, primer tímidament, i després segons passen els dies, perquè els dies passaran com tot passa, anirà creixent cada vegada amb més força i al final a l’agost es farà gran i frondosa com la parra de Virgínia, i serà una explosió de color i d’olor. Color de l’esperança, i eixe aroma tan misteriós que ningú ha sabut encara explicar. Les podríem traure als balcons, a eixos llocs on no fa molt de temps albergaven banderes, llaços, pancartes i aplaudiments en arribar la nit. Quantes nits, quants dies, quantes setmanes, quanta solidaritat. Seria una fantàstica demostració que l’esperança de tots i de totes va ser decisiva per superar eixe mal somni que vam tindre als albors d’esta espantosa primavera.

Autor: Vicent Sorlí
Imprimir article
Comenta aquesta notícia