Per a eixa generació que se’ns va, callada i en silenci, com han viscut sempre, generació d’actes, de generós lliurament, de capacitat de sacrifici sense límit, de superació i de poques paraules, de sorollós silenci que el seu amor convertia en el mes bell dels discursos.
La generació d’uns pares que, trencat l’espinada des de cap a temps pel treball i la renúncia, de mares que no anaven a la perruqueria per a comprar-nos caramels, de pares que apuraven el cigarret per a prolongar les poques alegries que es concedien, es van convertir en avis i ens van tornar a sostindre sobre la seua esquena cansada quan l’epidèmia de la necessitat, de l’atur, de l’angoixa ens colpege molt dur allà pel 2008.
La generació dels herois sense nom que van patir la mes cruel de les guerres i amb el seu savi silenci ens van ensenyar que el perdó i la reconciliació són infinitament millors que l’odi, les àvies de les creïlles al pobra, les llesques amb ou i la *mercromina, els avis de paraula justa i exacta saviesa per a anticipar la pluja i de records sempre bells, aquesta generació que és sàvia fins i tot en el moment de la seua partida, els nostres majors que ens diuen “ no vingues fill que jo estic bé” i d’aqueixa bella manera anteposen la nostra salut a la seua, la nostra alegria i la nostra vida a la seua soledat.
Aquesta generació s’aquesta marxant sola en una UCI, es van sense ningú des d’una residència o des de la seua casa humil, i jo, amb la pluja xopant la meua mireu i el cor trencat d’amargor, jo que ja vaig veure partir abans de tota aquesta bogeria als meus avis i als meus pares em pregunte
Quan tot això passe i hàgem d’anar de millor o pitjor grau al cementeri i contemplar les lapides en les que una foto ha congelat la seua imatge i a poc a poc alcem la mirada i la fixem en els seus rostres quiets podrem de debò respondre a preguntes, que amb el seu so ens despertaren l’ànima?
Preguntes que cridaren en el nostre cor els vaig donar tots els besos que es mereixien, totes les gràcies per la immensitat dels seus sacrificis, totes les abraçades als quals es va fer creditora la seua generositat sense limites?
Jo no ho vaig fer per això ja només puc escriure’ls això, i és tan poc
Per això us demane a tots els que fins i tot podeu fer-ho que no permeteu que si la destinació ja ha decidit la seua partida marxen sense saber quant els voleu, quant els volem