Sempre he sigut una persona amb una salut molt fràgil, des de primerenca edat he passat per moltes visites mediques, canvi de medicació…Després d’això, operacions, més visites, etc. a vegades pensava que ja no podia més, però llavors apareixia al meu cap la meua família, els meus amics, i recordava la sort que tenia per tindre’ls, el forta que em feien sentir. Llavors pensava que anava a seguir avant perquè voler és poder i vaig acceptar la situació. Vaig aprendre que… si no puc fer-ho… ho adapte a mi. La meua filosofia hui dia es resumeix en, “ELS LÍMITS ELS POSES TU“.

Amb el coronavirus m’ha passat una cosa semblant. soc persona de risc i torne a ser fràgil, però em sent fort perquè sé que: a partir d’ara la vida no serà la mateixa, almenys durant un temps. Hem d’acceptar els canvis i adaptar-nos, aprendre que hi ha una altra manera de fer les coses, que també és igual de vàlida. Hem d’entendre que les relacions entre persones no poden ser igual. Hem de canviar l’abraçada i el bes per una mirada, per un gest des de la distància; aqueixa distància que també hem d’aprendre a mantindre.

Aquestes setmanes el que més hem trobat a faltar és la companyia dels nostres sers estimats, que el material no ho és tot o més ben dit quasi res…que podem passar el dia en pijama, sense pentinar, però no sense cridar o *mensajear amb algú.

Hem aprés que l’amor i l’agraïment es pot dir de moltes maneres, aqueixes maneres que ens ixen a través d’aqueix enginy que caracteritza a l’ésser humà.

Ara sabem que som importants com a individu però que junts som millors, que tots som importants perquè la vida ens vaja millor, que necessite el bar de sempre, la fleca del meu carrer, la veïna apuntada a la finestra,… i el més bonic és que, tot això, sabem que depén de nosaltres mateixos, dels nostres  valors, del nostre suport perquè  puga seguir avant.

Encara ens queden coses per aprendre i acceptar com que les critiques constructives són bones, com que el missatge arriba millor sense xisclar, com que la tolerància és la base de l’educació, com que des del respecte es pot expressar qualsevol idea per molt absurda que et semble, que el defecte de l’altre, és el reflex de les teues pors, que si et vols a tu mateix eres incapaç de desitjar el mal a ningú, que els prejudicis ens allunyen de les persones, que tots ens equivoquem i tots, i dic tots, tenim dret a rectificar i tindre una segona oportunitat. Una cosa molt important de tot això és que ningú, absolutament ningú, pot jutjar la nostra vida.

Tenim tantes coses que aprendre encara…La vida es tracta d’un aprenentatge, d’experiències, d’assaig-error, d’eixir de la zona de confort, de viure…

Tot això et fa millorar com a persona, ser resilient.

Resiliència, és la capacitat d’afrontar les adversitats de la vida, superar-les i eixir enfortits d’elles.

Autora: Pepi Cruz
Imprimir article
Comenta aquesta notícia