Molts matins, quan isc de casa i vaig al forn, en arribar al carrer Llarg, me porte instintivament la mà al front i entre mi remugue: “hostia la mascareta!!”. Altra vegada se m’ha oblidat eixe nou complement al qual ens hem d’acostumar. Total, que torne enrere, puge a casa, agafe la mascareta, me la fique, i de nou cap al forn.
De tornada, carrer Llarg cap a dalt, amb una o dues barres de pa, depén del dia, dins d’una bossa de punt de ganxo probablement feta per ma mare, vaig pensant el motiu pel qual quasi cada dia, en eixir de casa se m’oblida ficar-me la mascareta i no trobe cap motiu que no siga el descuit; descuit que no puc tindre, continue pensant, perquè primerament és una obligació que han decidit, han decretat i han promulgat les autoritats sanitàries; en segon lloc, considere que ficar-se la mascareta és una forma de recordar els dies tan durs de confinament a casa, i això no podem tirar-ho a “fer la mà” per descuits com estos; i finalment pense que ficar-se-la simbolitza un reconeixement a totes les persones que més han patit esta maleïda pandèmia: els morts, gent contagiada, personal sanitari, treballadors i treballadores que no han parat perquè esta greu situació no empitjore, persones que han perdut les seues empreses, treballadors que han vist com els seus llocs de treball desapareixien… Etc. Per tant, l’acció de ficar-se la mascareta és una forma de solidaritzar-se amb tots ells. També pense, el que fa pensar en eixe curt trajecte al forn…, que seria fantàstic que tots i totes entenguérem la solidaritat com a compartir el que tenim i no donar el que ens sobra, això és altra cosa.
Arribe a casa i em lleve la mascareta. La deixe al costat de les claus perquè no se m’oblide. Passen uns minuts i “hostia les mans!”. Rentar-se les mans no és una obligació decretada, però és una recomanació que va implícita en el sentit comú i la responsabilitat de cadascú de nosaltres.
Fent la feina habitual de casa se m’ocorre encendre la televisió. És dimecres i hi ha sessió de control al govern. En eixe precís moment està parlant a la tribuna un senyor de jaqueta cenyida, corbata negra i mirada d’odi africà. El seu parlament feia referència al 8 de març, a la Guàrdia Civil, a la falta de llibertat per part del govern comunistabolivariano, al filoterrorisme i a “la España que madruga”, i remugue: “hostia els feixistes! No paren, que pesats, no es cansen de dir barbaritats!”. Automàticament apague la televisió i me’n vaig a fer el llit, ja que és més productiu tindre el llit fet que perdre el temps en aquesta gent. Quan dic feixistes no vull dir de cap manera que tots els que voten a la ultradreta ho siguen, però sí que tinc clar, molt clar, que tots aquells i aquelles que a les eleccions votaren l’opció de VOX, se sentirien còmodes en un país governat per aquesta classe de dirigents polítics.
Abans d’acabar m’agradaria deixar clar que la paraula “hostia”, utilitzada en aquest escrit, de cap manera té un sentit pejoratiu ni ofensiu. “Hostia” és una expressió molt utilitzada col·loquialment per tot arreu, especialment a les comarques valencianes; i quan esta pandèmia estiga controlada i vençuda, seria tot un detall que tots i totes, amb sensibilitat i amb tota la precaució del món diguérem:”Hostia, ho hem aconseguit!”