El Tribunal Suprem (TS) ha confirmat la nul·litat de part dels preceptes del decret del Consell que regula els usos institucionals i administratius de les llengües oficials (castellà i valencià) en l’Administració de la Generalitat Valenciana. I és que el TS considera que manca de cobertura competencial i vulnera la Constitució.
La Secció Quarta de la Sala contenciosa administrativa de TS es pronuncia així sobre el recurs de cassació interposat per la Generalitat i el sindicat de l’ensenyament STEPV contra la sentència 319/2018, que estimava parcialment el recurs presentat per dos diputats autonòmics del PP, Jorge Bellver i María José Ferrer, i declarava la nul·litat d’aquests preceptes del decret del Consell en considerar que l’ús de llengües en l’administració té un caràcter “excloent” sobre el castellà.
Segons afirma el TS, aquests preceptes del Decret 61/2017, de 12 de maig, del Consell, pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat valenciana, “vulneren la Constitució i la Llei del Procediment Comú de les Administracions Públiques”.
El tribunal recorda que aquest decret ha sigut objecte d’altres recursos contenciosos-administratius, en altres tres sentències, amb anul·lació de diversos preceptes, en part coincidents amb els quals s’anul·len en la sentència que és objecte del present recurs de cassació.
Entre ells el que diu que: “quan hagen de tindre efecte fora del territori de la Comunitat Valenciana, les notificacions i les comunicacions es redactaran en valencià i en castellà, llevat que es tracte de comunitats autònomes pertanyents al mateix àmbit lingüístic que el valencià, i en aquest cas sol es redactaran en aquesta llengua. Es redactaran també en castellà quan ho sol·licite la persona interessada”.
El TS anul·la l’incís, que diu “…llevat que es tracte de comunitats autònomes pertanyents al mateix àmbit lingüístic que el valencià, i en aquest cas sol es redactaran en aquesta llengua”.
Al seu judici, “introduir el concepte de mateix àmbit lingüístic i nuar a tal previsió importants conseqüències directament es contraposa amb la norma estatal dictada a l’empara de l’article 149.1 18é de la Constitució”.
Recorda que l’article 15 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, conseqüent amb les determinacions dels Estatuts d’Autonomia, “estableix la regla general que l’Administració pública instructora queda obligada a traduir al castellà els documents, expedients o parts dels mateixos que hagen de fer efecte fora del territori de la comunitat autònoma”.
Afig que l’article 13 LPACAP inclou entre els drets de les persones en les seues relacions amb les administracions públiques el d’utilitzar les llengües oficials en el territori de la seua Comunitat Autònoma.
“La llei, d’altra banda, no obri cap possibilitat al legislador autonòmic -menys encara al reglamentador- perquè amplie l’excepció (que com totes, hauria d’interpretar-se restrictivament) en cap sentit”, assenyala el TS.
A més, considera que el “decret no respecta si més no el principi de jerarquia normativa dins del subsistema normatiu autonòmic valencià, perquè no se cenyeix al que es disposa en la pròpia llei valenciana que principalment ve a desenvolupar”.
Segons els articles 9 i 10 de la Llei 4/1983, d’Ús i Ensenyament del Valencià, argumenta la sentència, “seran vàlides i amb plena eficàcia jurídica totes les actuacions administratives realitzades en valencià en l’àmbit territorial de la Comunitat Valenciana” i que “en tot cas es redactaran en castellà les còpies o certificacions d’aquells documents que hagen de fer efecte fora del territori de la Comunitat Valenciana”.
Precisa a més que no figura “res en la llei autonòmica sobre territoris fora de la Comunitat Valenciana pertanyents al mateix àmbit lingüístic”.
“La regulació del procediment administratiu comú, en particular de la llengua en el cas de documents elaborats en una llengua cooficial en l’àmbit d’una Comunitat Autònoma, que hagen de fer efecte fora de l’àmbit territorial d’aquesta, és atribuïda de manera exclusiva a l’Estat”, afig.
Per consegüent, assenyala que quan es tracta dels efectes que hagen d’assortir fora del seu territori els documents elaborats per una determinada Comunitat Autònoma en la seua llengua cooficial, la competència de la mateixa no pot extralimitar-se del seu territori, i caldrà atindre’s al que es preveu en l’art. 15.3 de la LPAC.
D’aquesta manera, desestima el recurs de cassació presentat per la Generalitat Valenciana i el sindicat de l’Ensenyament.