Mai ens volem separar d’aqueixes coses o persones que ens aporten una de les majors coses que una persona pot arribar a sentir.

Pensem que solament es viu de xicotets: quan ens alcem al matí el Dia de Reis, quan ens anem amb els nostres amics a passar hores i hores jugant i inventant-nos milions d’històries que al final volem i pensem que acabaran convertint-se en realitat, quan no tenim cap preocupació… Solament pensem que s’és feliç en la infantesa. Pensem que és la millor època de la teua vida en la qual no t’interessaves ni per res ni per ningú.

La felicitat està en cadascuna de les etapes de la nostra vida. La senten des dels més xicotets de la casa fins als fundadors d’una gran família, que fan que hui dia portem el nostre cognom amb honra i orgull. Mai s’anirà de les nostres vides per sempre, però si que haurem d’aprendre a conviure sense ella perquè et pot arribar a fallar fins i tot ella.

Circumstàncies de la vida o del moment, fa que s’esfume com si bufàrem a un gran grapat d’arena que agafem en una platja deserta. Aqueix color marró *blanquecido, aqueixa textura tan fina i satisfactòria a la teua mà, a poc a poc es va anant per una ona de vent que fa que es disperse per tot el cel blau que sembla que siga transparent, perquè pots arribar a veure tot més enllà. De quina millor manera que explicar això que amb un símil tan simple, però alhora tan significatiu com aquest?

La felicitat és això, és com a arena que es pot esfumar en un moment, però mai hem arribat a pensar si realment podem fer que aqueixa ona de vent no passe mai i que aqueixa xicoteta muntanya d’arena es quede perpètua en el palmell de la nostra mà fins que nosaltres decidim. La resposta és que és impossible que no es vaja, impossible. Si anara d’aqueixa manera, la vida no tindria realment aqueixa espurna que fa que ens mantinguem vius.

És lògic que no vulguem que mai es vaja, que es quede amb nosaltres fins que la mort ens separe i que es convertisca en la nostra sensació favorita.

Durant tota la meua vida he estat vivint amb ella i mai, fins enguany, ha vingut una ona de vent a arrabassar-me-la. Però recorda que la felicitat no la tindràs permanentment en tu, però si estarà per sempre ací.

Segur que ara, algun de nosaltres, l’estem sentint per veure a persones o anar a llocs que són claus per a poder activar-la en un moment. Crec que és la primera vegada, en dos mesos, que ho sent i per una raó de debò: la de poder tornar a la normalitat.

Pot ser que ara la sentes o que no, però recorda que has de fer alguna cosa per a activar-la perquè encara segueix ací. Està dins de tu: a les teues mans, els teus peus, el teu cor, la teua ment…i tan sols amb pensar en ella pots arribar a sentir-la i contagiar-te d’ella (solament et dic que es pega més ràpid que el coronavirus).

Vega Archer Rios
Imprimir article
Comenta aquesta notícia