Dia a dia que passem nosaltres, el nostre cos, la nostra ment… Veiem com es van a poc a poc, com s’esfumen i acaben apareixent en altres llocs. Fins que arriba un moment en el qual veus com cadascuna de les parts d’un puzzle realitzat s’han acabat mesclant amb les peces d’uns altres i molts,  passant a altres caixes.

Estar totalment soles, en pau amb tu mateix, és dur perquè no tens altres pilars d’altres materials diferents que et poden ajudar a suportar de millor manera la càrrega. Però és relaxant el fet de saber que no li deus res a ningú perquè solament t’ho deus a tu mateix, perquè eres tu la persona que està dia a dia suportant cadascuna de les teues manies, defectes, problemes…I això té un gran mèrit.

El fet de ser una persona solitària es pot veure de diferent punts de vista i, al llarg dels anys, som nosaltres mateixos els que fem que es vegen d’aqueixes maneres que realment no són.

Quan eres un xiquet o un adolescent, si estàs només, si comparteixes uns esbarjos només, seràs la bestiola estranya de la classe. Si passes el temps practicant o fent alguna cosa que t’agrada tu només, eres una persona estranya. Són els xiquets els que hui dia fan que les persones que prefereixen estar soles i en pau se’ls veja com a bestioles en la societat.

Quan eres major, veiem a moltes persones que passegen soles pels carrers i pensem que és perquè no tenen família i ens dona una sensació de pena per dins que no ens podem contindre una xicoteta llàgrima que podrem vessar sense voler davant d’ella. Ells no ens volen transmetre això, ells ens estan demostrant com a dia a dia s’alcen i saben i volen fer les coses per ells sols.

Fins i tot estant a distància de tu, la soledat ens va perseguir i arribarà un moment en el qual ens inunde per dins. En aqueix moment, t’adonaràs del que realment estaven passant aqueixes persones, les quals els titllaves d’una cosa o et feien pena. Diferents històries per relatar i opinant sense saber.

Por és el que moltes persones senten al fet que arribe la soledat a les seues vides.Tan sols amb nomenar aquesta paraula, comencen a engolir cotes de saliva que per a ells són com a espases que a poc a poc els estan travessant la gola i els impedeix continuar parlant. Gent que realment no sap el que és estar sola, haver de ser el teu mateix, el que et faça riure i plorar dia rere dia, el que et faça enfadar i cridar o cantar fins a hores molt altes del matí. Tothom percep la soledat com estar sol, però realment la soledat és la que t’ajudarà a créixer en aquest món que a poc a poc es va fent més complicat i en el qual hem de saber afrontar totes les seues dificultats.

Soledat, solament et demane que no sigues tan dura com la gent diu que eres, sense saber realment com descriure’t.

Vega Archer Rios