L’alçar-me a les set i mitja del matí i posar-me uns pantalons d’esport, unes sabatilles i una samarreta la qual fa que dia rere dia visca i senta coses tan precioses, sentiments tan inexplicables…Es podria considerar màgia.
Unes simples persones que a les seues escasses edats poden fer que el dia mes gris de la teua ciutat, es convertisca en el més radiant i el mes ple de llum, perquè aqueixa espurna tan xicoteta fa que es puga il·luminar tot un camp de futbol i més. Diferents persones, diferents mons, rabietes i gustos per a poder triar, dia rere dia, el joc tan esperat.
Sembla mentida que fa uns anys era a mi a qui li preparaven els jocs, m’obligaven a menjar-me tot l’esmorzar per a créixer i estar mes fort la resta del dia o em contaren diferents històries tan màgiques i increïbles que feien que cresquera interiorment, que aprenguera i que m’omplira d’il·lusió, aqueixa la qual fa que tots els que comptem, obliguem i fem aqueixes *cosase, se’ns contagie i tinguem una de les majors motivacions per a donar-lo tot en escasses hores.
Vosaltres sou els que feu que el nostre treball aconseguisca el sentit pur i especial que ha de tindre i tinga aqueixa màgia tan bonica i alhora tan increïblement radiant que faça que siga tot de color de rosa (o del color que trien ja que tenen diferents gustos i opinions).
Aqueixes xicotetes cametes que encara que semblen tan xicotetes corren i corren que fins i tot semblen que vagen a volar i aterrar fins no saber on.Les que fan que et canses i no pugues agafar ni un mínim sospir de descans per a poder agafar mes força i mes velocitat.
Abraçades i més manyagues, jocs i més diversió…La paraula parar o descans no forma part del nostre vocabulari.
I la meua part favorita, encara que totes elles tinguen la seua esplendor i importància: la part aquàtica. Mànegues que fan estar tot el camp de futbol mullat, amb les quals es comença amb un simple llaveu-me els peus i s’acaba per un t’assabentaràs això és la guerra. Fins i tot sent monitor, o alumne el capbussó sempre està assegurat.Bombes atòmiques en la piscina inflable i relliscades amb totes les forces.
La meua part menys favorita, però que al cap i a la fi és la favorita d’ells, per la seua volta a casa: els comiats que poc m’agraden.
Però sempre tinc el suport de la sensació de la satisfacció oposada en el cor per un dia mes compliment i redó.
Sí, aquest és el meu voluntariat, el que no solament m’ompli el meu currículum per a un futur, sinó també m’ompli el cor.
Sé que en un futur mirara cap endarrere i recordaré tots els moments amb aquests, els nostres *pequeñines perquè són pura felicitat la qual fan que ens mantinguem vius.