El 15 d’agost és un dels dies més esperats per les veïnes i veïns de Bétera dins les Festes Patronals de Bétera en Honor a Ia Mare de Déu de l’Assumpció. Es tracta d’un dia replet d’actes molt consistents quant a tradició. Tot comença amb la “Rodà”, però abans que done inici aquesta hi ha molt de treball que fer perquè les Obreres Fadrines estiguen a punt per a la cercavila.
A primeres hores del matí, les dues Obreres fadrines han de preparar les seues millors gales de valenciana per a estar a punt quan els Majorals vagen a arreplegar-les i, així, dirigir-se cap a l’hort de les alfàbegues i fer Ia posterior cercavila fins a arribar a l’església. Allí, les Obreres casades estaran esperant-les per poder procedir a la tradicional Ofrena. Les dues joves, que simbòlicament representen Ia puresa, han d’estar ben guapes per a Ia Mare de Déu, però vestir-se amb tota Ia indumentària tradicional no és cosa fàcil. Per a l’ocasió necessiten ajuda de professionals en Ia matèria. En aquest sentit, des de fa segles, diverses dones han jugat un paper molt important, dedicant-se a Ia confecció artesanal de la vestimenta valenciana i a la posterior preparació de les dues Obreres Fadrines. En l’actualitat, encara que no són les úniques, Maruja (Maru) i Amparo Martínez “Les de Ia Palmera” són les dues figures que més solen realitzar aquest treball, any enrere any.
En el seu cas, es tracta d’una feina que ha passat de generació en generació i per a Ia que tenen l’ajuda d’altres dones com “les Barrachines” o Ia desapareguda Ia tia Paquita Coll Ricart “Paquita la de la capa”. Una vegada va faltar Ia mare d’Amparo i Maru, coneguda com “la tia Maria la del Noi”, era Paquita qui les assessorava i aconsellava. També hem pogut saber que Carmen La Coetera (germana dels germans Rausell els pirotècnics) ajudava a Maria la del Noi en la tasca de vestir-les i pentinar-les. De fet, Carmen la Coetera va pentinar a les seues filles quan van ser Obreres (Mari Carmen i Amparo) en l’any 1978 i 1983, respectivament. I així, Mari Carmen faria el mateix amb la seu filla Mireia, 40 anys més tard.
Basant-nos en la informació que “Les de la Palmera” ens oferiren per a l’article del llibret de festes de 2014 “Vestint a una Obrera de valenciana”, per a aquesta tasca s’empra aproximadament una hora o de vegades inclús més i, per tant, cal estar centrada en el que s’està fent perquè l’Obrera no arribe tard a Ia seua cita. Elles, duen des de l’any 1987 abillant a les Obreres amb aquest vestit de valenciana. Segons expliquen, primer que res, I’obrera es col·loca el subjectador (que sol ser de cos sencer), les calces i els “pololos” que és una espècie de pantaló bombatxo pel genoll.
Seguidament, es fica el cosset o armilla que ha d’anar nugat i ben ajustat per darrere perquè, una vegada vestida, tot quede ben acoblat. Antigament, estes mudes i algunes joies se solien deixar. Aquestes germanes encara utilitzen el cosset de Ia ‘Tia Sucrera’, el qual és de principis del segle XX, juntament amb un altre que van confeccionar elles.
El següent pas seria posar els braços en forma de barraca per a ficar per dalt les enagües teses i després les molles.
Ficades totes les enagües se li afig el gipó. Encara que tal com manifesten elles el gipó és una paraula que s’ha perdut, fa referència al cosset-jaqueta principal que llueix l’Obrera al vestit. Aquesta paraula es creu que pot derivar de l’àrab, segons explica a un dels seus Ilibres Maria Victoria Liceras. Liceras és considerada com un gran referent, ja que es documenta en fotografies antigues per obtindre informació sobre Ia vestimenta tradicional, es fixa en gravats, taulellets, testaments i refranys quotidians.
El gipó també s’acobla bé, fent mà d’agulles i imperdibles perquè quan l’Obrera faça Ia tradicional volteta no se li desarregle res. Doncs baix del pit hi ha un plec que es confecciona així, des de sempre, per si de cas aquests dies s’ha engreixat un poquet. D’aquesta manera, se li podria ajustar millor el cos.
Després, cal tornar a fer la forma de barraca per posar Ia falda. La pròxima peça és el davantal brodat i a continuació Ia cinta de Ia cintura. Posteriorment, tocaria col·locar Ia manteleta i el Ilaç de darrere d’aquesta.
Ara ja està pentinada i vestida com marca Ia tradició, però encara queden algunes coses per fer. Des de fa uns anys, sol ser habitual que en esta última part del procés també participe Ia mare. Es tracta de ficar-li els raïms (arracades), Ia joia (agulla o passador de Ia manteleta) i finalment el collar de perles. Com a complement, les Obreres duen una cistella menuda de Ilavoretes de meló o de mim.
L’Ombrel·la (sombrilla) és un altre element important. Aquesta és portada per l’acompanyant de Ia jove, el qual és denominat com a”sombriller“. Aquesta figura 
és també clau en tot el recorregut de l’hort cap a I’església. Portant del braç a l’Obrera, ell vetla pel seu benestar i amb l’ombrel·la intenta protegir-la del sol.
Un dels gestos més repetits que els dos junts realitzen al Ilarg de Ia cercavila és Ia “Volteta” i el “peuet”. Aquesta acció s’assaja normalment en l’última prova que es fa del vestit, abans de vestir-se aquest dia.
I així és com comença el dia de l’Obrera fadrina en una jornada on la devoció per Ia Mare de Déu de l’Assumpció.
A continuació, oferim una fotogaleria de diverses obreres que ens han enviat imatges d’aquest procés:
Amparo Clavel Doménech, Obrera Fadrina 2001
Mª Carmen Carretero Navarro, Obera Fadrina 2001
Mª Carmen destaca com “Paquita Coll Ricart” estrenyia bé perquè tot quedara ben ajustat. També ens fa la comparativa de la seua ombrel·la amb el mocador del germà Ramón, el seu “sombriller“.
Elena Herrera Asensi
La cistella de llavoretes de meló està realitzada pel seu germà Miguel i Manteletes brodades per la seua mare.
