En un any normal, estaríem ja en l’equador de les Festes Majors de Bétera. Com ja sabeu, Betera.com ha volgut celebrar les festes de manera virtual per a tindre a tots els veïns i veïnes animats i omplir així de llum i color les nostres Xarxes Socials. Hem parlat ja de molts assumptes, però encara ens falten uns quants. En aquest sentit, no podria faltar en els nostres especials un tema com els dolços més tradicionals d’aquesta festivitat: les orelletes i coques fines.

Habitualment, les vespres a la festa i inclús en aquests dies és habitual a moltes cases i corrals de Bétera que algunes famílies, familiars, veïns, amics o colla es reunisquen per a fer coques fines i orelletes. Als forns també són un bon reclam.

Enguany ha sigut un poc diferent. No obstant això, als nostres obradors no ha faltat aquesta tradició i en algunes famílies també s’han continuat realitzant perquè no es perda el costum. I és que un dels principals ingredients perquè aquests dolços isquen com cal és l’harmonia.

Alguns anys, el nostre equip ha tingut la sort d’estar present en algun corral on s’han reunit diverses dones per a realitzar aquest menester. Cal dir que, encara que majoritàriament hi ha dones, a vegades també hi ha homes que col·laboren i participen. Hui, recordem com hem viscut en aquestes ocasions tot el procés:

A poc a poc les dones van acudint al corral per fer les tradicionals “orelletes”. Cada dona sembla tindre una funció ben definida: mentre una prepara l’oli, l’altra posa el llençol a la taula, una altra prepara la massa i la de més enllà estén la farina. El treball és en cadena i per això totes han d’estar al seu lloc i fer el seu treball a bon ritme, ja que s’ha de fer un centenar d’orelletes abans del migdia.

Mentrestant, algunes dones ens descobreixen la seua recepta amb secrets i tot: una dotzena d’ous, un got d’anís, un got d’aigua i un quilo i mig de farina. La clau és pastar-la bé “fins que la massa diga”. És molt important que la pasta de les orelletes estiga ben estirada i fina, rodoneta i sense forats. També l’oli ha d’estar molt calent per fregir. Cal tindre paciència i res de pressa perquè isquen boniques.

L’eina de cuina principal és la canya. La canya s’utilitza com a “rodillo” i també per a fregir: amb la canya fina es fa la forma, mentre que amb la més grossa es va girant dins l’oli l’orelleta. I tot, mentre totes les dones, de totes les edats, parlen sense parar del menú del sopar de la piscina, dels vestits de les obreres, de si estan fent règim, de si demà dóna pluja o de si l’obrera ha anat a provar-se el vestit. Les més grans ensenyen a les més joves i les principiants es dediquen només a “bollar” que és fer una piloteta amb la pasta, la feina més fàcil.

Després de més d’una hora de treball arriba el moment de l’esmorzar: entrepans, beguda, orxata, café i com no, orelletes amb mel.

Coques fines

Després de parlar del procés de les orelletes, és el torn de les “coques fines”.

Segons ens han contat algunes de les veteranes encarregades de fer la seua massa, “les coques han de fer-se amb l’oli en el qual s’han fregit abans les orelletes “perquè tinguen bon gust”. A més a més s’empra un poc d’anís i farina.

Quan hi ha obrera, els baixos es converteixen en una vertadera cadena de treball. Uns dobleguen les vores dels papers, altres agafen una xicoteta porció de massa per posar-la al paper, altres premsen la massa per tal de fer-la ben fina, i per últim, es posen en caixes de cartó. Després d’acabar la primera “pastera” toca pegar un mos per reposar forces.

Seguidament un grup prepara una segona pastera i es divideixen: uns van al forn per tal de punxar-les perquè no es bufen quan entren al forn, i afegir el sucre i altres es queden repetint el procés de preparació del dolç. Després de fer la tercera pastera, i dur-les al forn, el grup torna al baix amb les primeres coques fines per menjar. És l’hora de tastar-les amb una copeta de mistela.

En definitiva, tot és bon ambient, tradició, costums i festa.

Fotogaleria orelletes i coques fines

Imprimir article
Comenta aquesta notícia