Sents un dolor en el pit indescriptible que fa que a poc a poc et vages esfondrant i afonant. No solament és el dolor, sinó que també s’ajunten la ira, el fàstic i sobretot la decepció. Sí, aquesta sensació que mai volem ni cap de nosaltres hem de sentir, però que al cap i a la fi sempre acabem experimentant al llarg dels anys amb diferents persones que mai vas arribar a imaginar que un dia et farien mal i et deixarien en un record en la seua ment que en escàs temps s’esborraria i ja ni existiria. Penses i et fas la pregunta cridant i desesperat de per què ha hagut de fer-te això a tu quan no t’ho mereixes, però la decepció no la tries tu.

Si més no t’ho esperes, un dia t’assabentes d’això que ha marcat un abans i després amb la persona que t’ha fet saltar la primera llàgrima de moltes i amb la qual mai vas pensar ni vas imaginar acabar d’aquesta manera. Et defrauda com a persona i, sobretot, com a ésser humà.

La veritat  és que tots l’hem sentida, encara que haja sigut de diferents maneres però ha sigut així. Permanentment, durant hores, passant pel teu cap donant milers i milers de voltes i intentant buscar les raons o les respostes d’alguna cosa que realment no arribes a saber.

El cos humà és com un circuit per a ella, des del cap, seguint pels ulls que fan vessar milions i milions de xicotetes gotes que fan que et coste anar-te a dormir i tancar els ulls per la gran coïssor  que sents. Passa per les cames i braços fent que no pugues quedar-te quiet ni un segon i fer-te en una simple habitació tots aqueixos quilòmetres caminant que mai vas arribar a fer després de la promesa del 31 de desembre de fer esport.

Passa al cor, fent que bombe molt més ràpid del normal i a la gola fent que engules la saliva més dura de la setmana o del moment.

Tota aquesta descripció no és fàcil d’explicar, ni si vulga sé com he sigut capaç de poder definir-la d’aquesta manera. Però vulgues o no, tota sensació viscuda, es queda guardada en tu i mai l’oblida el teu cos.

Però al final de tot aquest llarg recorregut que dura hores, i fins i tot pot durar alguns dies, el teu cap arriba a un punt en el qual diu fins ací. Fins ací de patir, de fer que el teu cap pense i pense fins a tirar fum, de no poder parar ni un segon… Perquè el problema no eres tu, el problema el té aqueixa persona que acaba de perdre a una persona més al seu costat sense adonar-se i segur que de les millors.

Però recorda que tota història té la seua final i encara que la decepció no siga la millor per a això. Una cosa nova vindrà i t’aportarà moltes coses en major quantitat i millors.

Vega Archer Rios
Imprimir article
Comenta aquesta notícia