Crec que ha arribat el moment en què aquestes paraules, que al llarg del temps  agafaran forma, li les dedique a  un ser el qual va fer que la nostra casa s’omplira de llum i color. Aquest xicotet ser que va fer que realment poguera experimentar per primera vegada el que era realment voler d’una manera diferent al voler que tens per la teua família. Un amor el qual, al llarg dels anys, s’ha anat desenvolupant, ha anat creixent més i més i, al final, ens ha convertit en germans.

Em recorde perfectament el dia en què vas entrar per la porta, no solament de la nostra casa sinó de la nostra vida. Podíem veure com un xicotet ser va baixar del cotxe totalment marejat i donant tombs d’un lloc per a un altre al costat d’un dels seus nombrosos germans després d’haver recorregut centenars de quilòmetres fins a poder arribar a la que seria la seua futura llar, en la qual creixeria, seria educat i tractat com un autentic membre de la família.

I així va ser perquè, a poc a poc, véiem com aqueix xicotet peluix anava pegant l’estiró i les potes eren com dos grans arbres. El cap va passar a ser de la grandària del meu o fins i tot més gran i, finalment, la seua panxa va passar a ser la de papà Noel. Ja no eres el xicotet cadell que anava corrent per tota la casa i, a l’hora de frenar, se t’avançava abans el darrere que les potes i la carrera acabava en un gran colp contra algun moble. Vas passar a ser un homenet.

No solament t’hem vist créixer, sinó que tu també ens has vist a nosaltres. Sobretot, m’has vist a mi des de la meua infància i contínues en la meua plena adolescència, veient-me créixer, passar-ho bé o, a vegades, no tant.

Quan òbric eixa porta de casa, la qual cosa més feliç em fa és poder saludar-te i donar-te eixes abraçades al cap i poder berenar amb tu al teu costat, mentre els dos veiem el mòbil o la  part d’una pel·li que al final mai acabem de veure junts.

Soc filla única, com ja molts sabreu, però a la meua casa sempre hem sigut quatre: la meua mare, el meu pare, la xiqueta i el xiquet. Però, de sobte, obris els ulls i veus com el teu company, el que fa que sempre tingues diversió assegurada a casa, compleix deu anys. Ací, t’adones que, a poc a poc, es va apagant, que cal anar més al veterinari, que has d’eixir d’urgències a altes hores del matí per un esglai o et senten i no et donen una bona notícia.

En aquest moment comencen a vindre’t tot els records que has compartit amb ell, a tots els llocs als quals heu anat, heu vist o en els quals heu jugat i corregut com a bojos sense parar.

Mai t’imagines que aquest moment arribarà, en el qual et diuen: “Ja està major i els gossos grans no solen durar molt”. Al final acaba arribant i, sincerament, ho detestes perquè no vols veure realment el final. Mai ho vas imaginar, ja que sempre vas viure cada moment al màxim i, sobretot, perquè veus com tothom el vol i ell a ells també.

L’escrit d’aquesta setmana va dedicat a tu, el meu fidel company. Perquè, encara no estant en els millors moments, sempre has estat per a mi i jo et promet que estaré amb tu donant-te manyagues i fent el ximple fins al final. Et vull Gustavo.

Vega Archer Rios
Imprimir article
Comenta aquesta notícia