Quan a finals dels 70 començaven a instal·lar-se les primeres tècniques per al reg sostenible als horts, especialment als tarongers, una de les pioneres va ser el “viaflo”. Consistia en un tub de plàstic dur que es ficava a la part alta del camp de tarongers i d’ell eixien per cada tira d’arbres uns tubs flexibles on la part inferior era porosa que és per on eixia la humitat per regar. Bàsicament, molt bàsicament, aquest era el sistema del viaflo

Recorde que aquell estiu de finals dels 70, al mes de juliol, vaig estar treballant unes setmanes a l’hort de Carola instal·lant aquest sistema. Un dels nebots de Carola Reig, la va convéncer per ficar en funcionament en tot l’hort este innovador sistema. La meua feina consistia en ficar el viaflo al solc que davant de mi anava obrint una haca amb un punxó. Era una feina agradable, la recorde perfectament.

Tots els dies a les dotze del migdia, féiem una paradeta per al cigarret i el casero, molt amablement, ens oferia un got amb un dit de conyac barrejat amb aigua fresca. Estava bo, encara que fora juliol; el juliol té una calor especial. És la calor de l’estiu en si mateixa. A les dos paràvem per a dinar. Jo dinava al mateix hort, on havia descobert el primer dia d’estar allí un arbre que ho dominava tot amb una majestuositat i elegància que em va cridar l’atenció. Ho qualificaria como una de les formes més belles que té la natura, quan ella de forma descarada decideix mostrar-se, i vaig decidir que a la seua soca dinaria cada dia.

Després de menjar-me l’entrepà em gitava a l’ombra d’aquell amic i, fumant un Bisonte sense filtre, veia el lledoner de baix cap a dalt.  Me quedava encantat observant les seues fulles, els seus fruits (unes boletes verdetes), i als ocells que jugaven amb ell; era tot un món de vida que sols podies endevinar-ho si et gitaves junt amb la seua soca fumant un Bisonte. 

Mitjançant les seues frondoses fulles, es colava eixe blau puríssim del cel de juliol que te feia somiar i tancant els ulls; et feia endormiscar-te una estoneta fins que una brisa menejava les seues fulles i el soroll te despertava; era com si el lledoner parlara amb tu i et diguera: “amunt company, és hora de tornar a la feina”.

Durant eixes setmanes el lledoner i jo vam entaular una misteriosa amistat, una amistat que s’ha perdurat al llarg dels anys.

Fa uns dies em vaig assabentar que el majestuós i monumental arbre s’havia partit per la meitat. A l’acostar-me al lloc i contemplar que mig arbre estava a terra, una tristesa barrejada amb ràbia s’apoderà de mi. Detingudament el vaig observar, les seues fulles, mogudes per la brisa que ja no era la mateixa que aquell mes de juliol, em van dir, o almenys així ho vaig intuir, que no s’havia partit, sinó que s’havia deixat caure per a conscienciar a tots nosaltres que algunes coses estàvem fem malament, i que devíem remeiar de manera urgent. 

Encara ens quedava l’altra meitat d’este centenari arbre per poder arreglar eixes accions, eixos comportaments, eixes situacions que fiquen en perill, entre altres coses, una cosa tan preciosa com el lledoner de l’Hort de Carola Reig.

Autor: Vicent Sorlí
Imprimir article
Comenta aquesta notícia