Moltes vegades pensem en la tan gran mala sort que tenim per diferents sots que ha decidit la vida posar en el nostre camí, sense nosaltres fer alguna cosa per a enfadar-la. Pensem en la gran mala sort que tenim i el perquè ens ha hagut de passar a nosaltres quan no ens el mereixem. Quan realment, el que sempre pensem que ens passa, realment no passa mai.
Tan sols parem-nos a pensar durant un segon en el món. Isquem de la nostra ciutat, del nostre país i fiquem-nos en altres diferents i sabrem realment el que significa la paraula sort.
Ara mateix estaràs assegut en la cadira de la teua oficina, en el sofà de la teua casa, en el teu llit o esperant a alguna cosa o algú. T’has adonat? Tens un llit en la qual poder dormir cada nit, un sofà amb el qual pots estar dels més còmode i passar les vesprades més plaents descansant. Tens un treball que et dona menjar cada mes i que et fa viure… De debò pensem que tenim mala sort? Perquè hi ha gent que no té un llit en la qual dormir, sinó que té una vorera per a poder-se refugiar en les nits més fredes i en els dies més plujosos. Tenen un munt de cartons apilats entre si per a poder crear una mínima superfície per a no tocar el sòl. Dia rere dia, acaben asseient-se a la porta d’un supermercat o al carrer perquè l’única cosa pel que es desperten diàriament és per a poder-se portar una mínima quantitat de menjar a la boca amb els tres o quatre euros que recol·lecten en unes deu o quinze hores que es troben ací.
I sí, la vida no és sempre és com realment volem que siga. Sé que tots hem passat mals sots i que hem patit coses que no ens mereixem. Perquè ningú s’ho mereix en aquest món. Però tan sols transportem la nostra ment a aqueixos mons en els quals l’únic despertador que tenen les persones per a alçar-se són les armes i bombes que maten a familiars, amics, veïns o simplement coneguts seus. Que treballen unes quinze o setze hores seguides per a poder-se mantindre en peus i tenint un sostre que el van construir ells amb les seues pròpies mans perquè les seues famílies pogueren estar una mínima protegits.
De debò ara pensem que som els que tenim mala sort? Perquè jo crec que cada matí havíem de donar les gràcies per poder eixir per les portes de les nostres cases, vestits i plens de coses per a després entrar sans i estalvis i tindre un plat en la taula.
Crec que és bastant clar per on aquesta aquest escrit enfocat. Solament demane solidaritat, compassió i una miqueta de consciència del món en el qual realment vivim.
Continueu pensant que tenim mala sort?