Sempre he dit que cadascun de nosaltres és l’amo de la seua vida, que pren les pròpies decisions que el creu convenient, que tria a les persones que volen que estiguen en la seua vida compartint amb ell cadascun dels moments tant especials com els més dramàtics. Però tot ésser humà comet errors i, sempre que acabem adonant-nos, ix dels nostres llavis la paraula que ens acompanya des de les primeres classes d’educació que rebem de xicotets, fins a haver crescut i tindre la suficient capacitat per a poder dir: “Perdó’’.
Aquesta paraula amb la qual creiem que realment se solucionaran tots els problemes o errors que hàgem comés i amb la qual estem convençuts que podem tornar a començar des de zero oblidant tot. L’oblidar és una acció que no sempre és tan fàcil de fer com pot ser el perdonar, perquè com moltes vegades escoltem: “Jo puc perdonar, però no puc oblidar”.
Estic a favor que totes i cadascuna de les persones d’aquest món rebem una segona oportunitat en la vida, perquè és convenient que sapiem aprendre dels nostres propis errors per a corregir-los i avançar com a persona i com a esperit. Però, també pense que en cometre un error en el qual has fallat a gent i has fet mal, persones les quals realment t’importen i els tens aqueix afecte, hem de treballar per a poder recuperar això que s’ha perdut amb ells.
Aquest escrit crec que no solament us va servir per a llegir-lo i poder reflexionar sobre errors o mal que hàgeu pogut cometre, sinó que també us farà pensar el que realment hem de plantejar-nos: Per què he de cometre eixe error?, Què em proporcionarà o què m’està corrent pels meus pensaments en aquest moment per a tindre el valor de seguir cap avant amb ell?
Perquè realment no sabem realment ni nosaltres mateix el que ens porta a fer-ho. Perquè en aqueix moment tenim una bena en els ulls, la qual fa que no puguem veure absolutament res de cadascuna de les coses que estem fent i que, a poc a poc, estan fent que cavem la nostra pròpia tomba.
Jo he comés errors, sí, i crec que com tots ho hem fet alguna vegada. Però el més important és que sempre he sabut recapacitar, pensar, saber realment el que estava passant i tirar cap endarrere per a solucionar els trencaments ja produïts. Però no sempre és d’aquesta manera i, moltes vegades, ja és massa vesprada per a rebobinar.
Us preguntàreu, ara mateix, a on vull arribar amb tota aquesta reflexió sobre equivocar-se en la vida. Sincerament, solament vull fer-vos veure com, en un obrir i tancar d’ulls, podem passar de tot a res, que en una mil·lèsima de segon, en tot el que havies treballat, es pot anar al fem i que no sempre arriscar-se és la decisió correcta.
Abans de res, pensa en tot allò que en aquest moment tens. Recapacita i que la ràbia no et consumisca per dins, perquè aqueixa és la pitjor mort.