El fet de mirar-te a l’espill i no agradar-te, d’intentar i cremar-te fent esport o ficar-te coses de bellesa que fan que acabes semblant un pallasso… El canviar-te més de deu vegades de roba perquè notes o sents que cap d’aqueixes coses et queden bé, posar-te fins a l’última gota de colònia perquè et puguen fer bona olor fins a l’altra punta…

Això fa que siguem perfectes desconeguts de nosaltres mateixos.

Moltes xiques, només tenen en el seu pensament l’haver d’estar perfectes  pentinades i maquillades… L’anar vestides a l’última moda per a poder arribar a ser l’única distracció de tot el món… D’estar perfecte de cos per a no avergonyir-se en llevar-se la tovallola per a poder-se banyar a gust i tranquil·les.

De debò, a totes aquelles xiques que els succeeix això, dir-vos que sou unes perfectes desconegudes del vostre propi cos o que us intenteu enganyar pensant que la perfecció serà el que us faça populars i un xic es fixe en vosaltres.

No vull que penseu que això l’estic escrivint des de la ràbia, burla o mania, perquè cap d’aqueixes tres coses són certes. Moltes vegades m’he mirat a l’espill i no m’ha agradat potser el meu cos, la cara que tenia aqueix dia… Però sempre que m’he mirat he estat orgullosa del que represente: una xica forta, a la qual li és igual les crítiques que puga arribar a tindre, la qual cosa vagen a pensar d’ella pels seus complexos dels quals mai s’ha avergonyit.

El més important en aqueixes circumstàncies és pensar en el grup de gent amb la qual et retrobes en el corredor o en una cantonada de classe i que et vol tal com eres. Imagina’t estar, dia a dia, disfressada d’una persona, d’una personalitat que realment no eres però que intenta enganyar a tothom perquè li la crea i crega que és veritat. Jo pense i crec que ha de ser esgotador el no poder posar-te la roba que més t’agrade per vergonya (paraula la qual està totalment prohibida en el meu diccionari de la reial Acadèmia de la llengua *Archer) o creure que no et queda bé, així com haver-te de que posar coses en la cara per a tapar aqueixos granits o barbs totalment normals i naturals en la nostra edat i, sobretot, el mostrar la personalitat d’una persona que realment no es troba ni en el més fons del teu ser.

Sé que és molt fàcil de dir i molt difícil de fer. No obstant això, jo crec que estant en el segle XXI se suposa que ens trobem en un segle una miqueta lliure. Desgraciadament, continuem escoltant burles, crítiques o riures de les persones més acomplexades. *Ups! Bé, es va haver de dir i es va dir.

Realment els insegurs i acomplexats són ells. Segur que ells són els primers que s’alcen cada matí i intenten buscar una persona que demostre el que són: uns autèntics cretins. No parle per xics, sinó també per xiques que fan que això siga més gran i empitjore. De debò: Basta! N’hi ha prou de que vosaltres, ELS ACOMPLEXATS, hàgeu de pagar la vostra ràbia contra els altres i feu que ens siguen ells mateixos!

I a vosaltres, lluitadors, és hora de llevar-se aqueixa disfressa que porteu i de sorprendre la gent tal com sou. Us desitge molta sort, encara que segur que no la necessiteu.

Vega Archer i Rios.
Imprimir article
Comenta aquesta notícia