Després de quasi dos dies, crec que trobe les paraules per poder acomiadar-me d’ella com es mereixia. Sí, de Pilar. De la meua “Pilarin“, perquè és així com m’agradava anomenar-la amb estima i ella m’ho permetia.

Moltíssimes persones li han regalat en aquestes últimes 24 hores un bon nombre de boniques i emotives paraules, les quals jo he agraït enormement perquè estava completament “bloquejada de cap i cor”.

La gran majoria han valorat el seu treball de regidora a l’Ajuntament de Bétera, mestra, veïna de carrer o amiga de la infància. Jo no puc parlar d’ella en aquests àmbits perquè no he tingut l’oportunitat de conéixer-la tant en aquestes facetes. Doncs, la nostra relació ha sigut més a posteriori. Però també he tingut la fortuna, en aquests últims anys de conéixer a Pilar d’una manera més estreta. Va ser ella qui em va permetre entrar en la seua vida i deixar que coneguera qui era realment Pilar Ros i Sánchez. I dic que va ser ella perquè la nostra manera de conéixer-nos va ser quasi per casualitat, en uns anys que jo desenvolupava a mitges la meua professió de periodista fins que vaig tornar de ple a ella.

Durant el període que cite, recorde molt bé eixes xarrades que m’anaven ficant al dia del panorama actual del poble. Aquestes converses van propiciar que, a poc a poc, jo anara formant part de l’equip de Betera.com i la resta de diaris que componen aquest grup editorial, ja que Pilar va ser el nostre punt de connexió. Si no l’haguera conegut d’aquesta manera més estreta, és molt possible que jo hui no estiguera escrivint aquestes línies.

També vaig tindre l’honor de poder presentar-la com Obrera Casada i gaudir amb ella de la seua il·lusió per la festa.

Pilar et feia sentir còmplice de la seua vida, de les seues inquietuds, dels seus compromisos… Era impossible no tindre-li estima, perquè et contagiava la seua energia i les seues ganes de saber i de no estar quieta.

Vull acabar aquest escrit parlant de l’última vegada que ella i jo vam estar juntes “mà a mà”, gaudint d’un matí divertit i productiu. Va ser el 10 de juliol de 2020. Ramón Asensi i Ramón ens obria les portes de l’hort de les Alfàbegues per a fer-li una entrevista i que ens contara com estava sent l’any de la pandèmia per a aquest sector. Sempre recordaré com conversava amb Ramón i es passejava per l’hort, entusiasmada, contemplant les majestuoses alfàbegues i subjectant el cartell de “Jo soc alfàbega”. Perque Pilar, estiga on estiga, sempre serà alfàbega en aroma i sentiment.

Carmen Sorlí Contreras
Imprimir article
Comenta aquesta notícia