I desgraciadament comencen els pitjors nou mesos per a ells, en els quals no poden ser ells mateixos, en els quals han d’amagar-se o córrer per a tancar-se en un bany perquè no li arriben a veure, per a no caçar les mirades que significaran un ridícul extrem davant de tots i cadascun d’ells, dels quals conformen aqueix infern.
Desgraciadament, molts xiquets i no tan xiquets no volen anar al col·legi. Es neguen completament i poden arribar a muntar una pròpia manifestació a la seua habitació contra els seus pares fins a acabar sent guanyadors i quedar-se en la seua cova i passar així un dia més tranquil sense res, ni ningú a qui témer. Prou clar, queda la classe del seu sofriment dia rere dia.
Sabeu el que pot arribar a costar això?.
Bé, aquesta pregunta té un gran ventall de respostes com per exemple la felicitat, la tranquil·litat o la vida. Perquè no hem d’oblidar mai totes aqueixes notícies que salen per la televisió de pares, famílies i coneguts desconsolats perquè li han arrabassat la vida d’un ésser humà, que a poc a poc, s’ha anat consumint com un ciri fins que no ha pogut més.
Com no, jo defensora de la injustícies, m’agradaria fer una reflexió sobre aquest tema tan destacat hui dia i amb tant problemes però que, dia rere dia, milers i milers de centres posen del seu esforç, treball i dedicació per a dir-li adeu i que solament es convertisca en una xarrada perquè els estudiants no ho facen: l’assetjament escolar.
Nosaltres segurament hàgem sigut testimonis alguna vegada d’un cas d’aquests, d’haver estat presenciant una seqüència o de ser conscients d’alguna cosa, però potser no hem dit res o sí.
Mireu, jo al llarg de la meua vida he pogut estar en contra de coses però no haver dit res perquè, o bé no valia la pena o perquè no m’interessava; però no us negaré que alguna vegada he arribat a veure com aqueixes persones tan fortes i valentes que fan que l’altre se senta xicotet i inútil començaven amb les seues semblants ximpleries i em sent orgullosa de dir que he sigut la primera que els ha parat els peus, però sempre des del respecte i l’educació, cosa que ells, dia rere dia, els falta i necessitarien unes classes d’això.
Hui vull fer una crida per a totes aquelles persones que ara mateix l’estan vivint. Vosaltres heu de ser els forts en aquest moment.
Vull que recordeu aquesta frase la resta de la vostra vida: sou més valents del que *creeis i sempre tindreu a gent del vostre costat que no permetrà que us passe res. El silenci arriba a un moment que t’ofegues en ell i després no hi ha volta arrere.
I per a aquelles persones que, dia rere dia, ho veieu però no teniu aqueixa valentia de dir-ho crec que ha arribat el moment d’obrir-vos i anar a destruir-los aqueix castell als monstres que fan que una de les etapes més importants de la vida d’una persona com és el col·legi, es convertisca en un malson.
Hui i sempre: NO A l’ASSETJAMENT ESCOLAR.