Hui, és 11 de març. Hui, en plena brega política, intentant superar la pandèmia, la crisi econòmica, la crisi institucional, la crisi de les crisis… Hui fa 17 anys dels atemptats d’Atocha, de la indiscriminada barbàrie que es va emportar a tants innocents per davant. Hui hauria de ser un record a tots ells en primer lloc, i també a la resposta de tot un poble i de tota una societat davant aquests bàrbars que pretenen no se sap què, però que quant més dolor causen i més mal fan més feliços són.

Però hui en aquest país al qual estime, sense necessitar ni banderes ni himnes, sembla ser que ja no ho recordem, que oblidem que som capaços d’unir-nos davant l’adversitat i TOTS JUNTS superar-la i eixir més units més fortes i millors després de cada colp.

Hui, la menyspreable classe política que tenim, govern, oposició, aspirants a butaca… Continua dividint-nos, sense importar-li de quina forma, amb la Covid, amb els confinaments, amb mocions de censura, amb avançaments electorals… Soroll, soroll, soroll. Soroll per a no escoltar-nos, per a no entendre’ns, per a seguir aferrats a les seues mesquines posicions… I jo, que ja tinc anys, trobe a faltar la grandesa de mires d’aquells polítics de tots els colors, que van saber callar el seu egoista soroll per a intentar escoltar-nos. I sí, amb errors i encerts, amb ombres i llums, però ho van intentar.

Senyors polítics actuals m’importa una m…. el rei emèrit, l’avançament electoral a Madrid, la moció en Múrcia, els independentistes, la ministra d’igualtat i la seua mainadera assessora, el fals enfrontament entre homes i dones.

M’importa molt que les persones no cobren els ERTES a temps, que la vergonyant extrema dreta diga en mítings que peguem als que són d’un altre color, que la irrisòria esquerra bolivariana vulga donar-me lliçons de moral, que continuen matant a dones impunement, que no aprenguem res, ni tan sols que el poble és sobirà i els polítics són provisionals… I com va dir Serrat… “Que les pomes no fan olor, que ningú confia en el seu germà que el món ha caigut en mans d’uns bojos amb carnet”. I crec que tots hem de posar-nos a la feina per a silenciar el soroll i fer que se senten les nostres veus, però tornant a copiar a Serrat.. “Però faça-ho urgentment perquè no siguen necessaris més herois ni més miracles, pa endreçar el local”.

Article d’opinió de Rafael Ezquerra.
Imprimir article
Comenta aquesta notícia