Crec que mai m’havia alegrat de, per fi, poder tornar al teclat i escriure per a tots vosaltres. Normalment, sabeu que escric totes les setmanes per a vosaltres, ja siga una reflexió, un escrit o fins i tot un pensament una miqueta extens. Però aquesta setmana vinc amb una cosa totalment diferent i, que segur, no serà l’última vegada que ho faça. Això és una experiència.

Desgraciadament, estic ara tancada a la meua habitació però no perquè vulga, sinó perquè he d’estar-ho.

Qui m’anava dir que fa un any estava confinada i allunyada de tota la gent que volia perquè just a l’any següent jo estiguera patint a la meua habitació sola passant el virus? Efectivament, tinc COVID.

Ara estic molt millor. Els símptomes han sigut múltiples, la veritat, però els he superats i ara estic nova. Quan et trobes en aquesta mena de situacions t’adones del que realment tens en el teu dia a dia, a qui tens al costat. Jo estic tan feliç i agraïda de saber a qui realment tinc al costat que és inexplicable la meua emoció. Quan veus passar els dies, et dona el cap per a pensar i pensar i sentir alguna cosa que realment mai has sentit. Al principi estàs feble, sense forces de res. T’entra por no sols per tu, sinó per les persones a les quals també has pogut perjudicar. Però l’esfondrar-se no és una opció.

Vull aprofitar també en aquest escrit per a donar-li les gràcies a tots els meus amics, els quals heu sigut ací dia rere dia ajudant-me, donant-me suport, donant-me tot l’afecte possible. Us done les gràcies per tindre a persones com vosaltres en la meua vida i que seguiu per molt de temps en ella. També a gent pròxima que ha tingut les molèsties per preocupar-se però, sobretot, donar-li les gràcies a la meua família, especialment a vosaltres: mamà, papà.

Ara em done realment compta de l’afortunada que he sigut a aterrar en aquesta família. Gràcies per haver passat vesprades i vesprades asseguts en les escales per a veure’m i parlar amb mi de tot, per haver-me cuidat i donat el millor afecte, amor i, sobretot, la millor protecció que es puga tindre. Gràcies per haver-me fet els millors menjars i, sobretot, gràcies per haver estat sempre darrere meua fins i tot en el pitjor dia.

Jo, he de dir que estic agraïda de poder haver passat això a la meua casa i no en un hospital sola, únicament amb l’equip sanitari.

Per això, vull donar el meu suport a totes aquelles persones que l’esteu passant malament. Una vegada que saps al que et sotmets i com se sent, la perspectiva canvia per complet. Així que, per favor, totes aquelles persones que no sou responsables (jo tinc família i amics als quals vull cuidar ara i sempre i segur que vosaltres també) per favor, no sigueu *descerebraos i protegir-vos  a vosaltres i a les vostres famílies del perill que poden córrer. Ja no sols dic pels més majors, que també, sinó pels més xicotets de la casa i els mitjans. Qui siga. El cas és mantindre’s fora de perill per a així poder arribar fins al final sans i estalvis.

Gràcies per absolutament tot. Ara vinc per a quedar-me més fort que mai, per vosaltres i per mi.

Escrito por Vega Archer Rios.
Imprimir article
Comenta aquesta notícia