Durant un temps he estat desapareguda per complet per ací. Moltes vegades he tingut les ganes de tornar a la meua cadira i agafar el meu teclat per a escriure aqueixes paraules que m’omplin per complet. Però això m’ho impedia el propi cor.

Sabeu quan us diu el cor una cosa i el cap altre? Doncs bé, a mi ara mateix m’està passant això. D’una banda, el cap em diu que havia de traure un temps mínim per a poder asseure’m i escriure, però el cor em deia que no em mentira a mi mateixa i que en aqueix moment no tenia les forces necessàries per a realment escriure-us alguna cosa que us meresquéreu. Fins que m’he assegut hui i he decidit que, per fi, era el dia de tornar als meus orígens.

Record fa un any exactament quan, després d’una reunió, em van donar la idea de llançar els meus escrits un poc més amunt que no fora l’escriptori del meu ordinador. En eixe moment vaig pensar a prendre una de les decisions més importants per a mi: que una xica amb tan sols 15 anys s’haja d’enfrontar a manar molts correus a diferents editorials per a aportar el seu granet d’arena i fer un dels seus somnis realitat, com era poder mostrar-li a la gent tots els meus sentiments i fer-los a ells pensar i sentir noves emocions.

Després de diversos dies escrivint a molts periòdics, revistes locals… Em va acabar escrivint una d’elles. Aqueixa revista de la qual jo mai havia sentit parlar, però si que notava que d’alguna manera estàvem connectades. M’atreviria a dir que va ser un dels millors moments del meu 2020. Un any una miqueta amarg per a tots, però que al final no tot van ser tan males notícies. Vosaltres em vau donar l’oportunitat de poder llançar el meu primer escrit i, a partir d’ací, començar a créixer com a escriptora i com a persona. Amb vosaltres he aprés moltes coses que en un futur em serviran per a molt. M’heu ajudat també a saber el que realment és una responsabilitat i, encara sent estudiant, comprendre’m sempre.

Ara mateix la gent s’estarà preguntant que a què ve aquest escrit. Doncs bé, diuen que el temps passa molt ràpid i que, en un obrir i tancar d’ulls, la vida ja ha passat. Crec que aqueixa frase representa ara mateix el que sent, ja que hui faig un any en aquest periòdic i no sabeu l’afortunada i agraïda que estic amb tots vosaltres per haver-me donat ales per a complir un dels meus grans somnis.

Sé que aquest periòdic impera a estar guardat en el meu cor com una de les primeres oportunitats que em va donar la vida per a fer una de les majors coses que m’agraden, com és escriure i fer a a els lectors sentir una cosa especial que mai de la vida ningú els haja fet sentir.

He passat per molts alts i baixos: èpoques en les quals escrivia un munt i èpoques en les quals no tènia cap il·lusió, perquè pensava que el que estava escrivint no era prou bo.

Sobretot, vull donar-li les gràcies a la persona que sempre ha confiat en mi, la primera que em va manar el correu que estaria encantada que una xica tan jove com jo participara en el periòdic. Carmen, moltes gràcies per absolutament tot. Per entendre’m, donar-me suport i corregir-me sempre amb crítiques constructives, sempre que pots. Encara no ens coneixem en persona, però de veritat que m’encantaria algun dia conéixer a eixa persona que em va donar les ales per a començar a donar els meus primers aletejos.

I amb això, vull finalitzar el meu escrit d’aquesta setmana: donant-vos les gràcies a tots. Perquè sense vosaltres jo no seria ací ara mateix.

Per més temps al vostre costat.

Vega Archer Rios
Imprimir article
Comenta aquesta notícia