Quan en una determinada època de la vida, les papallones, eixes que constantment revolotegen dins del teu cos i et fan viure amb il·lusió, amb projectes i amb la força suficient per a fer realitat eixos somnis que tots tenim, desapareixen de sobte i a les teues entranyes van apareixent uns bitxos, uns mals bitxos sense nom, però amb intencions perilloses que poden arribar a fer-te molt de mal; l’angoixa, el desànim i fins i tot la depressió, a poc a poc es van fent amb tu. Hi ha poques coses vertaderes que et poden salvar d’aquestes situacions. Entre totes estes paranoies, entre eixos núvols negres, vaig tindre la sort de trobar l’antídot per als fastigosos bitxos, un antídot que no era cap substància, si no més aviat era un sentiment: l’amistat. Pareixia una cosa que realment no sé com explicar-ho, però ara amb la distància em pareix que estava predestinat, l’amistat anava a salvar-me les entranyes arrapades.
Al voltant d’uns 35 anys feia que no ens veiem, i de sobte, quan d’una manera circumstancial ens vam veure, va ser com si els anys no hagueren passat, fent la sensació que l’amistat es conservava exactament igual que quan érem menuts. Al galliner jugàvem a conjunts musicals, tu amb pots de llanda tocaves la bateria i jo en un pal i unes cordes vaig fer-me una guitarra. Recorde que tu t’enfadaves perquè volies que jo cantara “Porque no engraso los ejes” i jo preferia cantar “Anduriña”, al final cantarem les dues. A partir d’este reencontre, a poc a poc les papallones de nou tornaren i l’amistat feu la resta, els bitxos, covards com tots els mals bitxos no tingueren més remei que abandonar el meu cos.
Després van vindre les llargues converses, les excursions amb el meu C3, els sopars a sa casa on ell m’ensenya a cuinar, vetlades de vegades fins a altes hores de la nit on la majoria de voltes acabàvem recitant poemes de Vicent Andrés Estellés. Com t’agradava Estellés… I eixa amistat, adormida durant 35 anys es va convertir en alguna cosa més; érem amics perquè mai havíem deixat de ser-ho.
Després i amb el meu cos replet de papallones de tots els colors, en gran part gràcies a tu, jo vaig refer la meua vida i en eixa nova vida l’amistat es feu més ferme, forta i sincera.
Quan perds un amic de forma natural, perquè la vida amb la seua versió més dura decideix emportar-se’l, és un colp que et costa molt assumir, però que te l’arravaten d’una forma vil i covard, on la vida res té a veure i sí les males persones, violentes, agressives i assassines, això és un colp que mai, mai vas a superar, i no tindràs més remei que aprendre a viure amb el pensament que un dia una presumpta assassina et va arrancar l’amistat més meravellosa que una persona pot arribar a tindre.
Ara la finestra de ta casa té la persiana baixada i el menjador sense llum, en ell ha quedat l’aroma del Ducados, els ecos de tantes nits de rialles i tertúlies interminables, els versos d’Estellés i alguns projectes per acabar; i eixa llum ara apagada, vull que sàpies que sempre estarà encesa al meu cor, perquè sempre seré amic teu Paquito. Sols queda dir-te: “En tornar-se a veure… Altra vegada junts”.

Article escrit per Vicent Sorlí i Falomir.