Moltes persones ja no creuen en el sentiment, en el saber que eres volgut per una persona. Gent que ja no creu a poder percebre-ho a simple vista, creuar mirades màgiques o només amb el contacte de les seues mans. Perquè desgraciadament la gent ja s’ha oblidat d’aqueix sentiment: el de l’amor.
Perquè hem entrat en el mes en què les parelles decideixen cridar a viva veu l’amor que senten mútuament, cridar que són ànimes bessones i que res ni ningú els separarà.
En canvi existeixen les altres persones que es mostren totalment opaques a l’amor. Pensen que no existeix, o que a partir d’un mal desamor el sentiment s’acaba oblidant per sempre. Però, realment no és així.
Perquè l’amor és saber que ho tindràs a prop física i mentalment; fins i tot sabent que ho tens a centenars i centenars de km de distància, que l’única cosa que us uneix és una pantalla i que fins dins d’innombrables setmanes no li podràs tornar a tocar. L’amor és saber que la persona que tens al costat et demostra dia rere dia que està al teu costat en les millors i en les pitjors situacions. Et recull del sòl de les teues pitjors caigudes i quan no saps el que fer: és la guia per a marcar-te el camí correcte. És saber que quan coixes el telèfon tindràs o un missatge o una trucada perduda i que això et demostre el que realment està interessat .
Sona estrany, però moltes vegades es mescla l’amor amb el desig. Perquè és bonic el fet que dues persones es desitgen mútuament, transmetent així el seu amor. Però no sempre es tracta d’això. Es tracta de fer-li una besada, una abraçada o una carícia. Moltes vegades aqueixos gestos tenen molt més sentiment que un sol bes o estar ficats al llit en el mateix llit. Sempre es parla de l’amor de l’adolescència, del primer, el que va marcar la diferència. O sempre es té el reflex de príncep blau en la ment. Perquè realment l’amor consisteix a trobar a la persona adequada, la que si més no te l’esperes sembla pel carrer passejant al seu gos. Unes mirades es creuen i d’ací als telèfons. Passeu de ser complets desconeguts a tindre la necessitat d’agafar el telèfon i veure un missatge, a estar junts i a construir moments inoblidables i nous projectes. Junts, sempre junts.
Jo tinc la sort d’estar vivint ara la història de la meua vida. I per descomptat que moltes vegades he pensat que mai la trobaria. Però això és el bonic de l’amor, l’estar d’imprevist i acabar trobant a la teua ànima bessona.
Amb aquest escrit vull arribar a la conclusió que hem d’estar oberts a un dels sentiments més meravellosos que l’ésser humà pot percebre i experimentar com és aquest: l’amor.
Així que ja sabeu, estimar molt i sobretot: estimar-vos a vosaltres mateixos.