(EFE) Un llamp provocat per una tempesta elèctrica ha sigut l’origen de l’incendi declarat la matinada d’aquest divendres en el municipi valencià d’Olocau, en una partida situada dins del parc natural de la Serra Calderona.
Així ho ha confirmat la consellera de Justícia i Interior, Gabriela Bravo, després de la reunió matinal de coordinació dels incendis que afecten la Comunitat Valenciana.
Ha afirmat que l’origen del foc d’Olocau ha sigut un llamp, igual que els iniciats a la Vall d’Ebo (Alacant) i Bejís (Castelló), i ha advertit que durant el dia caldrà estar vigilant per a poder controlar qualsevol altre focus que es puga produir a conseqüència de les tempestes elèctriques que s’han registrat en la zona.
“Estem en una situació derivada del que és el canvi climàtic”, ha destacat Bravo, i ha assenyalat que les onades de calor que s’estan vivint “generen aquestes tempestes elèctriques”, que ahir van deixar més de 800 llamps en la Comunitat.
En aquest sentit, ha advertit que a més de lluitar contra el foc d’Olocau, caldrà estar “molt vigilants” al llarg del dia, perquè aquest focus “pot ser que no siga l’únic”, ja que aquestes tempestes provoquen llamps que al llarg del dia poden anar generant nous focus.
Segons la consellera, de moment no s’ha adoptat cap mesura respecte a la població d’Olocau, cosa que “no significa que no es vagen a adoptar”, perquè l’incendi porta poques hores actiu i caldrà veure com evoluciona.
Ha explicat que sobre les 12.30 hores hi haurà una nova reunió de coordinació, i en funció de la situació i abast de l’incendi es prendran les mesures necessàries, sempre pensat en el que siga “més segur per a la població”.
“El màxim objectiu és la salvaguarda de la vida dels veïns i veïnes de les poblacions afectades i també dels professionals dels mitjans d’extinció que s’estan deixant la pell en la lluita contra el foc”, ha assegurat.
L’incendi forestal s’ha declarat aquesta matinada en la partida de Castell del Real, dins del parc natural de la Serra Calderona, i té un avanç lent encara que es tracta d’una zona de difícil accés per als mitjans terrestres.
La joia ambiental i estratègica de la Serra Calderona, cercada pel foc
L’incendi devastador de Bejís (Castelló) avança cap al sud-est i això implica
una amenaça directa sobre la pròxima Serra Calderona, considerat el pulmó verd de la província de València i un dels enclavaments ambientals i paisatgístics més volguts i visitats de la Comunitat Valenciana.
A més, des d’aquesta matinada, els bombers intenten controlar un altre incendi forestal declarat en la zona oest d’aquest Parc Natural, en el terme municipal d’Olocau, l’alcalde del qual ha ordenat el confinament preventiu de la població.
Però per què és tan important aquesta serra, situada entre les províncies de València i Castelló, i hi ha tant de temor al fet que les flames devoren part dels seus tresors de flora i fauna?
L’últim gran incendi que va afectar aquesta zona va tindre lloc a l’estiu de 2017, quan el foc va arrasar 1.300 hectàrees entre els municipis de Gàtova, Segorbe, Altura i Soneja, un terç d’elles dins del Parc Natural.
La Serra de Calderona va ser declarada Parc Natural en 2002 i aconsegueix a 18.019 hectàrees d’una quinzena de municipis al nord-oest de l’àrea metropolitana de València i amb fauna i flora autòctones i protegides.
El Parc Natural, l’àmbit territorial del qual coincideix amb la denominada Zona de Protecció en el Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals (PORN) de la Serra Calderona, s’estén entre les províncies de Castelló i València, incloent sectors de termes municipals com els d’Albalat dels Tarongers, Algímia d’Alfara, Altura, Estivella, Gátova, Gilet, Marines, Nàquera, Olocau, Sagunt, Segart, Segorbe, Serra i Torres Torres.
La Generalitat Valenciana va basar el seu decret, al gener de 2002, en el “caràcter excepcional d’aquest espai natural en el context territorial de la Comunitat Valenciana, pels seus valors ecològics, paisatgístics i etnogràfics”.
Situada entre els rius Palància i Túria, suposa un dels parcs de major superfície de la Comunitat Valenciana i posseeix uns valors molt destacats pel que fa a varietat i bona conservació d’hàbitat forestals, al costat d’una fauna variada entre la qual destaca l’àguila cuabarrada, el falcó pelegrí, el mussol real i l’àguila marcenca.
Segons la Generalitat, aquesta zona és un “exemple típic” d’àrea central de serra mediterrània valenciana prelitoral perquè l’abrupta orografia, juntament amb la varietat d’orientacions topogràfiques i de substrats rocosos, tant silicis com calcaris, permeten l’existència d’una vegetació i una flora diverses i de gran interés.
Els ambients geològics també destaquen per la seua varietat i abundància d’enclavaments singulars. La fauna és molt variada amb diferents zones forestals, de matoll, rupícoles, de ribera i de cultiu.
“Tot això modulat per la interacció secular entre medi físic i activitat humana, en un context històric agro-silvo-pastoral, generador d’un ambient rural tradicional de gran valor ambiental, paisatgístic i cultural”, recollia el decret oficial de la llavors Conselleria de Medi Ambient, actual Conselleria d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica.
La Generalitat es va decidir també a protegir aquest espai natural davant “impactes negatius” produïts durant les últimes dècades “que comprometen seriosament la pervivència dels seus valors ambientals i culturals i aconsellen l’habilitació de mesures administratives específiques per a millorar el seu control”.
Destaquen entre aquests impactes “els incendis forestals recurrents, la urbanització incontrolada de segona residència, l’abocament de residus urbans, les transformacions agràries massives i l’afluència desordenada de visitants en uns certs ambients”, segons el Govern valencià.
I quins són els llocs més visitats de tot eixe mantell verd? El més emblemàtic, a l’oest del Parc, és el mirador del Garbí (una muntanya de quasi 600 metres a Estivella), i li segueixen el mirador de la Pedrera (a Serra), el Vaig moldre de la Cella (Gàtova), el monestir del Sant Esperit (Gilet), la Mola de Segart, el Salt de Nàquera, el Picayo a Sagunt o el castell de Torres Torres.