(EFE) Tres anys després del primer cas de coronavirus detectat en la Comunitat Valenciana -el 25 de febrer de 2020- i després de set ones d’una epidèmia que deixa 10.403 morts i prop de 1,6 milions de casos en aquesta regió, s’ha recuperat la “normalitat” quasi íntegrament i la població conviu amb un virus ja contingut gràcies a mesures preventives i la vacunació.

Experts consultats per EFE asseguren que la pandèmia ha suposat un “abans i un després” per al sistema de Salut Pública, l’estructura de la qual seria necessari “reforçar” davant futures crisis sanitàries, adverteixen que cal estar “sempre vigilants” per si arriben noves variants del virus i reconeixen que “alguna cosa es va avançant” respecte a la preparació enfront de potencials noves crisis.

La desaparició de les màscares en el transport públic -encara que el seu ús es manté en centres sanitaris i sociosanitaris o farmàcies- ha sigut l’últim pas cap al restabliment d’aqueixa “normalitat” que vam perdre el 14 de març de 2020, dia en què es va declarar l’estat d’alarma i va començar un confinament que va durar 100 dies, fins al 21 de juny d’aqueix mateix any.

Hem viscut des de llavors tocs de queda, tancaments perimetrals, restriccions com el “passaport covid” per a accedir a alguns locals o la suspensió d’actes, competicions, concerts o festes populars com les Falles, la Magdalena o Les Fogueres, que tres anys després tornaran a celebrar-se sense restriccions.

PRIMER CAS I PRIMER MORT EN LA COMUNITAT

En la Comunitat Valenciana, el primer contagi oficial es va confirmar el 25 de febrer de 2020 en un jove de 32 anys que, en tornar d’un viatge amb amics de Milà, va presentar símptomes lleus i va acudir a urgències de l’Hospital de la Plana a Castelló, província on residia.

A aquest cas li va seguir un degoteig de contagis i, encara que al principi es va poder determinar la traçabilitat de tots, en poques setmanes va ser impossible fer-ho i va començar la primera de set ones durant les quals han sigut presents diverses variants del coronavirus i s’han viscut brots en col·legis majors, empreses, centres escolars, hospitals o residències d’ancians.

Set dies després del primer cas positiu, la Comunitat va confirmar la primera defunció per coronavirus d’Espanya i de tota Europa. S’havia produït el 13 de febrer a l’hospital Arnau de Vilanova de València, en principi per una mala evolució d’un problema respiratori d’un valencià que havia viatjat al Nepal.

Després d’aqueix primer decés s’han notificat prop de 10.400 morts en la Comunitat, moltes d’elles en residències d’ancians i especialment durant la tercera ona de la pandèmia (gener-febrer de 2021), ja que l’administració de vacunes contra la COVID-19 acabava de començar.

VACUNACIÓ: UN ABANS I UN DESPRÉS

L’administració de vacunes contra la *covid va representar “un abans i un després” en l’evolució de la pandèmia i la burxada que el 27 de desembre de 2020 va rebre Batiste, de 81 anys, va ser l’arrancada d’una vacunació massiva en la Comunitat Valenciana, tant en adults com en menors.

En l’actualitat ja han sigut administrades 11.271.000 dosi i hi ha quasi 4,4 milions de persones amb la pauta completa i en una mica més de 3 milions s’ha administrat la primera dosi de record, segons les últimes dades del Ministeri de Sanitat.

La vacunació, que no va estar exempta de polèmica després que alguns polítics reberen la seua dosi malgrat no formar part de grups de risc, va significar un punt d’inflexió en la pandèmia, ja que la seua administració, al costat de la infecció per *covid, ha permés aconseguir alts nivells d’immunitat en la població, limitar el seu impacte i reduir les infeccions greus i les morts relacionades amb el virus.

TRES ANYS, “UN MÓN” PER A SALUT PÚBLICA

La subdirectora d’Epidemiologia de la Conselleria de Sanitat, *Herme Vanaclocha, adverteix que sembla que “hem arribat a una normalitat” però cal estar “sempre vigilants” per si aparegueren noves variants del virus i hagueren de tornar a prendre’s mesures.

En menys de 24 hores “les persones donen la volta al món, però els microorganismes també”, afirma Vanaclocha, qui en declaracions a EFE subratlla la importància que ha tingut la vacunació en la recuperació d’aquesta normalitat.

“Semblen tres anys però per a nosaltres ha sigut un món, hi ha un abans i un després de la pandèmia per als treballadors sanitaris en general, però per als de Salut Pública ha sigut molt pitjor”, assevera la subdirectora d’Epidemiologia, qui reivindica que aquest àrea “és també una part del sistema sanitari”.

Confessa que els professionals de Salut Pública se senten “decebuts” perquè es parla de crisi sanitària centrant-se en Atenció Primària i Especialitzada, però “ningú pensa que també cal reforçar l’estructura de Salut Pública perquè no es quede antiquada. La salut pública no es veu fins que hi ha problemes, però també existeix”.

Per això, considera necessari reforçar-ho i augmentar les seues capacitats ja que, adverteix, els actuals professionals es jubilaran “en poc temps” i no hi ha un recanvi generacional: “Ningú vol vindre, és un treball gens dignificat i cobrem molt menys que la resta de companys”.

MILLOR PREPARACIÓ DAVANT NOVES CRISIS

L’epidemiòleg i investigador de la Fundació d’Investigació Sanitària i Biomèdica de la Comunitat Valenciana (Fisabio) Salvador Peiró considera que després d’aquest trienni “alguna cosa es va avançant” respecte a la preparació enfront de potencials noves crisis sanitàries i, en aspectes logístics, hui tenim reserves estratègiques de màscares, respiradors, fàrmacs i vacunes.

Segons afirma, encara que de forma “exasperantment lenta”, es va renovant la configuració institucional de la salut pública espanyola, però està “menys o gens avançada” la “renovació i ampliació dels seus recursos humans, que difícilment podran desenvolupar les tasques que els imposaran els nous reglaments”.

Assenyala que la “normalització” ens retorna als problemes de salut “normals” com les malalties cròniques no transmissibles -insuficiència cardíaca, broncopaties, diabetis, hipertensió o càncer- i l’abordatge de determinants de salut com a tabac, sedentarisme, alimentació o desigualtats.

Assegura que l’abordatge de la cronicitat requereix un Sistema Nacional de Salut (SNS) “potent i molt ben coordinat” que, no obstant això, està “mostrant clivelles” per molts costats -atenció primària, salut mental, llistes d’espera, desafecció professional…-, no sols per les “retallades” durant la crisi econòmica o l’estrés pandèmic, sinó per “obsolescència del disseny institucional”.

Al seu judici, la “incapacitat” per a abordar la transformació organitzativa del SNS (especialment en un context de polarització política) suposa un risc important davant qualsevol nova crisi sanitària i, fins i tot sense crisi, per a la salut de la població”.

I afirma que és “difícil resumir” un període que ha remogut “totes les cantonades del nostre món en múltiples espais” i “tan ràpidament canviant”, en el qual s’ha passat d’un període prevacunació massiva i preómicron, “quan la principal estratègia de protecció de la salut era el distanciament social”, fins al període *postómicron i la “normalització progressiva de la vida social”.